signatura_PNC2022.jpg

La porquerola

Nom de l'informant: Marina Vilalta i Fajula

Data i lloc de naixement: 14/06/1927 (Ogassa)

Municipi de residència: Ribes de Freser

Fotografia de l'informant

Lletra:

-Don Jaime, per què no et cases?
La tontaina, l’endaridaina,
per què no et cerques muller?
La tontaina, l’endaridé,
per què no et cerques muller?
La tontaina, l’endaridé.

-Què en faria de casar-me,   si igualment l’he de deix(e)r?
El divendres se’n parlava,   i el dissabte (i)a el va fer;
el diumenge fan les bodes,   i el dilluns (i)a ha de marx(e)r.
Encomana la se(u) mare   li guardi bé la muller.
-Assenteu-me-la en cadira,   no me li’n (faceu) fer re(s).
(Con) en Jaime n’ha sét fora,   porqueirola la’n fan ser,
i la n’han fet ser porqueirola,   de sentir un(s) llodriguer(s).
Ella prou sospira i plora, diu:   -Quin vestit me posaré?
-Li’n faré un de borrassa,   per (a)nar a gordar el(s) llodriguers.
Al cap dels set anys que n’ha sét fora,   Don Jaime (i)a va torn(e)r;
va passar per la muntanya,   sols per veure el rama(dè).
-Bé em diria, pastorel·la,   de qui és el rama(dè)?
-Rama(dè) és de Don Jaime,   set anys fa que a la guerra és.
Va sentir una veu molt clara:   -M'hi par que és la me(u) muller.
-Deu ser de la porqueirola,   que guardava els llodriguers;
capdavall d’aquesta costa,   tot sovint (i)a te hi sol ser.
(Con) la trob(a), la porqueirola:
-Déu lo guard, la porqueirola.   -Déu el guard, el cavaller.
-Bé em diries, porqueirola,   de qui són el(s) llodriguers?
-Llodriguers són de Don Jaime,   set anys fa que a la guerra és;
Déu el guard de foc i bales,   que no el pugui pas mat(e)r.
-Em daries, porqueirola,   em daries del b(e)ren(e)r?
-No pot ser, el bon caballero,   no el po(d)ria pas pass(e)r;
fan menjar pa de falgueres,   algun aglà(n) per barrej(e)r.
Se’n treu un de les alforges:   -Això sí que és pa de menj(e)r!
-Menja, menja, porqueirola,   que molt més te’n donaré.
(A)nem, anem, porqueirola,   (a)nem a tancar el(s) llodriguers.
-No pot ser, el bon caballero,   que per mi hora no és;
tinc de fe(r)-ne set fossades,   encara no he fet les tres.
Tinc de fe(r)-ne un feix de llenya,   i encara és al bosc que creix.
-Tu fes-ne les set fossades,   (j)o la llenya ta(i)aré.
Amb la punta de l’espasa,   li fa trencar un (a)vellaner;
i amb la fressa de la rama   li ha fugit un llodriguer.
Ella prou sospira i plora:   -Aquesta nit (i)o moriré.
-No t’espantis, porqueirola,   d’això (i)o te’n gordaré.
Bé em diries, porqueirola,   on po(d)ria anar a allotj(e)r?
-Casa de la meva sogra   en sol ser hostal d’allotj(e)r.
(Con) arriba de la casa:   -Què hi haurà anit per sop(e)r?
-Hi haurà perdiu i g(o)tlla,   també algun engallard(e)r.
Quan ne són allà a la taula,   la porqueirola no hi és.
-A (g)on (t’)é(s) la porqueirola,   que no sigui aquí a sop(e)r?
Contesta la porqueirola:
-Sóc al capdavall de l’escala,   com un gosset perdiguer.
La fan dormir a la cen(d)rera,   com si fos un gat cen(d)rer.
-Vine, vine, porqueirola,   que (i)o anit t’ho pagaré.
(Con) ne són a mig sop(e)r:   -Amb qui po(d)ria anar a allotj(e)r?
-Ves-hi amb la porqueirola,   que li has pagat el sop(e)r.
Ella prou sospira i plora,   diu que no hi vol pas an(e)r:
-Que si entra per la porta,   per la finestra saltaré.
(Con) ne són a dintre el cuarto:
-Goita, goita, porqueirola,   el senyal que ens vàrem fer;
Agoita’t el muscle esquerra,   i agoita’m el meu també.
Tres hores antes de dia,   porqueirola (i)a crid(è):
-Apa, apa, porqueirola,   (a)nem a engegar el(s) llodriguers.
-Va(i)g(u)i una de les vostres filles,   com set anys la me(u) muller;
si no perquè me’n sou(s) mare,   el cap (a)us faria salt(e)r.

Observacions:

És una antiga balada recollida en diversos cançoners. La primera referència que n'hem trobat és al volum II de "Glorias de Azara en el siglo XIX" de l'any 1852, de Basilio Sebastián Castellanos. La lletra està recollida a Centelles (Osona) per Joseph Subirana i les dues melodies que es presenten per Baltasar Saldoni. 

Un any després apareix a "Observaciones sobre la poesia popular: con muestras de romances catalanes" i Milà i Fontanals la titula "La vuelta de D. Guillermo". L'any 1882, el mateix autor la torna a publicar dins el "Romancerillo catalán" amb el nom de "La noble porquera" i també n'apareix una versió dins el Butlletí de l'Associació d'Excursions Catalana aportada per Vicens Plantada i Fonolleda recollida al Vallès.

L'any 1866 també sortia pubicada per Francesc Pelagi Briz amb el nom de "La porqueyrola" dins el volum I de "Cansons de la terra".

Segons Joan Amades, que la recull dins les cançons de cosidora, ofereix un gran nombre de variants, sobretot musicals. Explica que és una de les més populars de França, sobretot a la Provença, des d'on degué passar al català.

 

La Marina viu a Can Síbi de Bruguera, municipi de Ribes de Freser.

Enregistrament realitzat per Artur Blasco el novembre de 2014. El vídeo que incloem és un fragment del capítol dedicat a Marina Vilalta de la col·lecció audiovisual "A peu pels camins del cançoner".