Cuando me casé,
tuve la ilusión
de llevar pijama,
y me perfumé,
y, comprende usted,
me metí en la cama.

Qué desilusión,
cuando así me vio,
dijo mi marido:
-Tu, con pantalón,
no duermes conmigo!

No creo yo
que, por llevar pijama,
motivos no hay
para que a puntapié
me echó de la cama.

Allà lluny hi ha una caseta,
així, -dèiem- així,
tot un fum (?) que vola,
per la teuladeta,
així, així,
hi ha uns prats amb herbeta
i un caminet estret,
i una fonteta
per passar la set.

Tral·la la, lara lala la,
tot és petit, petit,
molt petit, oidà.

Sap cantar una cançoneta,
així, així,
tot (a)braçant la nina
sobre la faldeta,
així, així,
nina petiteta,
dorm avia(t)et,
que la son soneta
ja t’ha fet l’ullet.

Tral·la la lara lala la,
tot és petit, petit,
molt petit, oidà.

Ulls del bon Jesús, mireu-me;
llavis de Jesús, parleu-me;
oh, peus de Jesús, seguiu-me;
mà de Jesús, beneïu-me;
cor de Jesús, estimeu-me;
braç de Jesús, conduïu-me;
i a l’eterna Glòria porteu-me.

Tan petiteta, tan petitona,
sap de fer punta, sap de llegir;
cap a l’escola se’n va soleta,
canta que canta, tot el camí.

Els ocells canten tant punt la senten,
i també escolten (ses) cants frescals;
les papallones d’ella no fugen,
ses mans rosades no fan mai mal.

Mare mareta sol tenir feina,
i ella en bressola el nen petit;
per més que plori sempre l’amoixa,
i ell com un àngel queda adormit.

Non, non,
non, non,
canta la mare
junt al bressol,
cluca els ullets, vida meva,
cluca’ls i dorm.

No feu remor, criatures,
que el nen té son,
no feu remor, criatures,
que el noi ja dorm,
que el noi ja dorm.

Io en sóc la ginestaire, ginestadora, 
i en porto de muntanya la flor més groga. 

Ginestaire, tots me’n diuen: 
-Que flairós tindràs el cor,
que flairós tindràs el cor…
Ginestaire, tota flaire, 
ets més dolça que l’amor, 
ets més dolça que l’amor!

Per collir un ram de ginesta
jo me’n llevo de matí, 
per collir un ram de ginesta
jo en faria un llarg camí. 

Ginestaire, tots me’n diuen: 
-Que flairós tindràs el cor,
que flairós tindràs el cor…
Ginestaire, tota flaire, 
ets més bella que l’amor,
ets més bella que l’amor!

La pobra cucut va cercant muller,
mes ai, no sap trobar-la,
cucut, fes tres salts,
i cerca-la bé,
no et cansis de cridar-la.

Cucut, cucut,
no et vull perquè ets massa menut,
cucut, cucut,
cucut, cucut.

Muller fes bondat, vés al seu costat,
cucut, cucut,
cucut, cucut,
ja tens la muller,
abraça-la bé,
cucut, cucut,
ditxós has sigut,
ja tens la muller,
abraça-la bé,
i per molts anys salut! Cucut!

Huyendo de mi pobreza
te marchaste al extranjero,
y volviste a los diez años
con mujer y con dinero.

Pero el placer de ser padre
el caudal no te lo dio,
que sembraste en tierra yerma
tu capricho de señor.

Yo permanezco soltera,
y en la cruz de mi pecado
una niñita chiquita
que juega con tu retrato;
y cuando a veces pregunta
que adónde está su papá,
yo le contesto que ha muerto
a la orillita del mar.

Y ahora en las claras del día
te paseas por mi calle,
esperando que yo salga
porque quieres preguntarme:
“¿De quién es esa muñeca
de cabellos como el sol,
que lleva vestido blanco
de primera comunión?”

Pasa de largo y no mires,
pasa cruces por mi puerta,
¿no ves que está vigilando
mi corazón de soltera?
Mira mi niña bonita,
que va a la iglesia a rezar,
por su papá, que se ha muerto
a la orillita del mar.

No te puedo maldecir,
ni te puedo castigar,
bastante castigo tienes,
que no la puedes besar;
la miras y la miras,
y la vuelves a mirar,
bastante castigo tienes,
que no la puedes besar.

Era un matí, nostra rambla joliua,
que despertava d’un somni vermell,
la gent del poble de per tot arreu sortia,
per veure airós com marxava el regiment.

Movent l’espai xiulaven les sirenes,
els (?) soldats cridaven: -Adéu siau,
i quan del barco desferen les cadenes,
fins s’estremeren les portes de la pau.

El meu promès també
amb tots ells va marxar,
i al fer-me un petó als llavis
així va exclamar:
-Al combat la pàtria ens crida,
que no hi pot faltar ningú,
si una bala em pren la vida,
moriré pensant amb tu.

Al cap d’un temps tornaven de la batalla
el regiment que el meu nóvio va marxar,
i encara que el seu silenci m’estranyava,
plena d’amor cap al port me’n vaig anar.
A un company seu per ell vaig preguntar-li
i em contestà, plorós de sentiment:

-Un bes ben llarg li podràs enviar-li,
que en el combat morí com un valent.
Pel mig de tant dolor
et puc assegurar:
que tot anomenant-te
deia a mitja veu:
-Vaig jurar-te, ple de vida,
no deixar-te per ningú,
una bala em pren la vida,
i moro pensant amb tu.

El petit fuster me’n deia
qu(e) en seria primador,
qu(e) en faria una tauleta
per anar, per anar a cosir al balcó.

La cortina estiradeta,
perquè el sol no n’entri al pis
sentadeta a la cadira,
passarem, passarem el temps feliç.

Des d’aquí veig una estrella,
des d’allà la veig lluir,
jo no sé si és per l’estrella,
o l’amor, o l’amor que em fa patir.