La Paula en té unes mitges
comprada(-les) a l'Encant;
li arriben a Figueres
i encara li van grans.

Paula, Paula,
para la taula,
Paula, Paula,
para-la bé;
que el dissa(b)te tin(d)ré carta
i el diumenge em casaré.

Una rosa en tinc a l'aiga,
un c(a)lavell en tinc en fresc;
rosa, l'amor s'hi posa,
el clavell pel meu promès.

Si tingués una escaleta
pujaria al campanar
per veure a la Carmeta
co(n) se’n deixa pentinar.

La pinta n'hi cau en terra,
en Tonet li va collir:
-Ai, quin(s) braços tan ditxosos
per penar i per morir.

(Una gen)til donzella
que en té un bell ramat
de bous i cabretes
que estan pasturant.

Contenta en guardava,
vinguent son a(i)mant;
que per ell collia
violetes del camp.

-Tota sola feu la vetlla,
muller lleial?
Tota sola feu la vetlla,
viudeta igual?

-No la faig io tota sola,
conde l’Arnau,
no la faig io tota sola,
valga’m Déu, val.

-Qui teniu per companyia?
-Déu i la Verge Maria.
-Per on heu entrat vós, ara?
-Per la finestra enreixada.
-Ai, que me l’haureu cremada.
-Ni tan sols no l’he tocada.

       -I després una mica més de lletra sí…:-

On teniu les vostres filles?
-A la cambra són, que broden   seda i estam.
-Me les deixaríeu veure?
-Massa les espantaríeu.

Les petites formiguetes a l’(i)stiu,
quan el blat és tot segat,
tot lligat i apilonat,
surten arre(n)gleradetes del seu niu,
fent xiu-xiu, fent xiu-xiu,
surten arre(n)gleradetes;
cap aquí, cap allà,
tot saltant les espiguetes,
cap aquí, cap allà,
que per tot arreu n’hi ha.

Allí baix n’hi ha un escar(a)bat,
que n’és mort i en(c)arcarat,
el (a)gafaran amb les dentetes fent l’ull viu,
fent l’ull viu, fent l’ull viu,
i en faran moltes festetes;
cap aquí, cap allà,
tot saltant les espiguetes,
cap aquí, cap allà,
que per tot arreu n’hi ha.

L’ocellet no pot volar,
ja volaria, ja volaria,
l’ocellet no pot volar,
(i)a volaria si fos clar.

Sota l’ala té el capet,
sota l’ala, sota l’ala,
sota l’ala té el capet,
sota l’ala arrupidet.

Té la pl(u)ma estarrufada,
tota molla, tota molla,
té la pl(u)ma estarrufada,
tota molla de rosada.

Ven(d)ijol el que l’ha bufat,
la rosada, la rosada,
ven(d)ijol el que l’ha bufat,
la rosada l’ha espolsat.

Ven(d)ijo(u)s al dematí,
vine, vola, vine, vola,
ven(d)ijo(us) al dematí,
vine, vola cap a mi.

Ai, fadrins i fadrinetes,
des del centro del Raval
escolteu una miqueta,
no us en sab(a)rà pas mal.
Puix n’és una filadora
n’ha dictat una cançó,
i així(s) és que us en demani
una mica d’atenció.

La noia és filla
de Sant Andreu,
que quan treballa
no li’n sap greu.
En sap fer (hi)stòries,
creu que és precís,
com (a)hi ha un ditxo
que a mi em fa feliç.

Quan a Sant Andreu estava
la tractava un rajoler;
era un home molt bon mosso,
però era molt curt de calés.
Va demanar a sa mare
molt formal i descar(ós),
mes ella li contestava
que semblava molt celós.

-Mare, anem a Barcelona,
mare, anem-hi tot seguit,
que (i)o aquí em faria ve(i)a,
no trobaria partit.
A dintre de Barcelona,
com que hi ha tanta de gent,
bé serà (?)
trobi algun (em)pretendent.
Sortint al vespre
de treballar,
cap a la Rambla
i a passejar.
I sortir (?) diumenge
cap al Maril (?)
i sempre se’n pesca
algun de tranquil.

La va demanar un sastre,
un paleta i un llauner,
un escuraxem(i)neies
i un ataconador,
i el carboner de la pla(t)ja;
tots els hi va dir que no.

La pobra noia
(es) (ha)via pensat
que trobaria
(al)gun hi(ng)endat.
O bé algun conde
o bé un baró;
perquè amb els (au)ficis,
tots va dir que no.

Ara per fi s’ha fet vella
i aquell pamet ha perdut,
arreplegaria un manco,
un borni i un geperut.
Tot se li arruga,
sembla un llimac,
fugen els homes
del seu costat.

-I s'ha acabat!-

(...) I a Banyuls vàrem anar
de tabaco a carregar
tota la companyia.
Carreguem tabaco prim,
carreguem tabaco prim,
tot la companyia.

I al passant a Cornellà,
i al passant a Cornellà
luego va picar
aquella malvada espia.
-(Quan)trabandistes passar,
no en diries quant(s) n’hi ha
que van de companyia?

-Jo coranta n’he comptats,
jo co)ranta n’he comptats,
que van molt ben armats
de trabucs i carrabines,
jo coranta n’he comptats
que van molt ben armats
de trabucs i carrabines. 

No hi aneu, minyons, no,
no hi aneu, minyons, no,
no hi aneu a embestir-los,
que vos mataran a tots,
que vos mataran a tots,
per més cansats que siguin.

(...) 
Li’n taia els quatre peus, 
li’n taia els quatre peus, 
la burra arrenca a(l) córrer, 
trau, trau,
la burra arrenca a(l) córrer, 
trau, trau.

Trompassa un cirerer,
trompassa un cirerer, 
tot carregat d’ametlles, 
trau, trau, 
tot carregat d’ametlles,
trau, trau. 

Cau una ametlla al peu, 
cau una ametlla al peu,
li’n fa sang a la orella, 
trau, trau, 
li’n fa sang a la orella,
trau, trau. 

La burra cau en un pou, 
la burra cau en un pou,
un cego se ho mirava, 
trau, trau,
un cego se ho mirava, 
trau, trau. 

Un mut cridava a gent,
un mut cridava a gent,
un sord se ho escoltava,
trau, trau,
un sord se ho escoltava, 
trau, trau.

(...) ¿Dónde estará mi amor
en que yo no lo veo?
Muy lejos de aquí está, 
yo no lo puedo ver. 
Si te ha(b)rán olvidado, 
si me olvidarán,
eso no podrá ser (?).

Tu amor también será
tan firme com el mío,
y tú de mi tendrás
compasión y cariño. 
No me olvides, por Dios,
ten de mi compasión,
porque me encuentro aquí,
desgraciada de mí, 
sin de nadie el calor. 

Que nadie escuchará
solamente mi pluma (?),
que diré la verdad,
que por eso no hay duda. 
No te puedo escribir,
mentirás a mi amor
por el mucho querer,
mucho compadecer
de mi fiel corazón. 

Si por casualidad
algún día llegaras
a olvidar ese amor, 
con otro te casaras, 
ten por seguridad
que me verás pasar,
mi triste corazón
muerto, sin compasión,
(e)n el campo sepultar.