Des del cim del Canigó
jo albiro una bandera;
un home sol
al vent la té enlairada.
Catalans,
és la nostra ensenya i mare,
és la que (...) el (F)ilós,
amb la se(u) sang fou marcada,
és la causa triomfant,
nostra terra catalana.

Mireu-la bé,
que un jorn fou trepitjada,
feu que no sigui mai més ultratjada,
que sigui bona germana
de tots els pobles d’Espanya;
mireu que sigui mestressa,
i mai més sigui criada.

Som un(s) bon(s) nois
que en tenim la consciència molt neta,
i aquí venim
a canta(u)-(se) una bona estoneta;
tots bevem vi, bevem vi,
però si us fem alguna brometa,
sempre bons no podem ser.

Ai, pobre de la garrafa
que podem arreplegar;
quina palissa li solem dar,
si als nostres braços vens a parar.

       -Llavo(n)s l’altre tornava a començar:-

(I)o en conec una garrafa
d’un tamaño colossal;
és rodoneta i ben feta
i amb unes grans inicials
que diuen:
-Visca la garrafa,
visca el(s) pobles catalans!

Qui vulgui venir
ha de beure vi,
qui vulgui cantar
ha de ser un bon català!

Tots cantem, tots ballem
per distreure nostres penes,
i, perquè riguin les nenes,
de la garrafa bevem.

Zum-na-na, zum-na,
zum-na-na, zum,
zum-na-na, zum-na,
zum-na-na, zum.

       - I un dels que tenia més bona veu deia: -

Una noia que volava
se li va parar el motor,
però a més de la desgràcia,
va (tindre) molta sort.

Va caure (amb) un camp de faves
vora Caldes de Montbui,
i una fava molt peluda
se li va posar (amb) un u(i), zum!

Zum-na-na, zum-na,
zum-na-na, zum,
zum-na-na, zum-na,
zum-na-na, zum.

Allà baix de La Floresta
s’ha posat un funicular
pels senyors de Barcelona,
que no volien caminar.

Una parella que hi pujaren
compraren el sis i el nou,
a(n) ell li tocaren els tortells
i a(n) ella li tocaren els ous.

Zum-na-na, zum-na,
zum-na-na, zum,
zum-na-na, zum-na,
zum-na-na, zum.

Tenim un bisbe que diu renecs,
casat un papa,
un poll que tosca
flors amb faldilles.

Un catxo amb botes que en porta jec,
basses que escriuen,
coloms que toquen,
i una nereta
que en fa pobreta
de carnisser.

Allà dalt de la muntanya
tot lo bé de Déu hi tinc,
les roses de quatre en quatre
i els clavells d’en cinc en cinc.

Allà dalt de la muntanya
ai, mare, deixeu-m’hi anar,
jo que en sóc tan boniqueta
ballador no em faltarà.

Allà dalt de la muntanya
ai, mare, deixeu-m’hi anar,
no hi vaig per ballar sardanes,
sinó per saltar i ballar.

Allà dalt de la muntanya
si n’hi ha un gros ocellàs,
que amb el bec toca sardanes
i amb la cua el contrapàs.

Joanet, si vas a l’era,
passaràs per Mataró,
trobaràs l’Esperanceta
que es pentina en el balcó.

La pinteta li va caure,
en Joanet li va collir;
-Tingui, tingui, Esperanceta,
cabis, cabis d’escarpir.

Quan el seu pare la va veure
amb aquell cap tan arrissat,
li va fotre un fart de llenya
que mai més no hi ha tornat.

Ai, mare, feu-me les trenes,
ai, mare, feu-me-les bé,
que el dissabte tindré carta
i el diumenge em casaré.

Pum-pum, xivella de plata,
pum-pum, xivella de plom,
el papa m’estima, la mama també,
jo sóc la més maca de tot el carrer.

En el primer mandamiento
lo primero es amar;
te tengo en el pensamiento
y no te puedo olvidar.

El segundo no hacer
ni un falso juramento,
una vez que tú me des
palabra de casamiento.

Y el tercero y en la misa
nunca estoy con devoción;
siempre estoy pensando en ti,
prenda de mi corazón.

Y en el cuarto he olvidado
a mis padres el respeto,
solo por hablar contigo
dos palabras en secreto.

En el quinto no matar,
y a nadie he muerto yo,
señora, yo soy el muerto,
y usted la que m(a) mató.

Niña que estás al balcón,
en el balcón,
y después te metes dentro,
y haces pecar a los hombres
en el sexto mandamiento.

El séptimo no hurtar,
yo no hurto cosa a nadie,
solo hurtaré una niña
si me la niega su padre.

Octavo no levantar
falso testimonio a nadie,
como me levanta a mi
una niña de esta calle.

Noveno no desear
ninguna mujer ajena,
solo deseo una niña
para casarme con ella.

Décimo no codiciar,
yo no (?) codiciando,
lo que codicio yo
es un matrimonio santo.

Aquestos diez mandamientos
solo se juntan en dos,
iremos a la iglesia
y nos casaremos los dos.

Unes cobles molt novelles,
de més noves no n’hi ha,
les cantem a les donzelles
que no ens venen a escoltar.

Les donzelles que ens escolten
són tres reines del nostre cor,
veniu-nos a escoltar totes,
(…)

Sota el pont de Lió   la lluna hi clarejava;
no hi clarejava, no,   Caterina hi rentava.
Cap a la mitja nit,   el masover hi baixava,
i amb aquell resplandor   la noia enamorava.
La mare hi arribà,   a recollir la roba.
-I a on ets, Caterinó,   que la mare no et troba?
-Sóc aquí amb en Salvador,   que estem plegant la roba.
De la dama i el riu   n’han fet una rondalla;
una cançó d’amor,   un bes i una rialla.

L’amor,
tan galant dama
del pont d’Alió.

Lo groto (?) de pell de malva
matinet se’n va llevar;
i en gafa el(s) cans i la fura
i a cacera se’n va anar.

Quan foren dalt de la penya
una llebre en va llevar;
los cans hi corren al radera
i els grans (?) també hi van anar.

Quan foren dalt de la penya
la llebre s’a(jo)nellà;
allà on s’a(jo)nellava,
los cans se van (jo)nellar.

Detr(è)s de una garrabera
la Verge els hi va parlar;
que anessin a fer capella
i allà on la varen trobar.