El nin és petit,
(i)a mig adormit,
la mare se'l mira.
No el deixa mai sol
i junt al bressol,
joiosa sospira.

I vetllant-li el seu somni amb amor
ella pensa, tranquil·la i ditxosa:
-I el meu fill val un món en tresor.
I li dorm tot cantant-li amorosa.

-Fes none(s) reiet,
fes nones fill meu,
que ets un angelet,
que m'ha enviat Déu.
I el besa a la cara,
i el besa al f(a)ront.
Petons d(e) una mare,
lo més gran del món.

El nin és més gran,
la mare, plorant,
li diu cada dia:
-No surtis de nits,
i fuig del(s) brogits,
treballa, estudia.

I tapant-li el(s) defectes que ell té,
l'aconsella amb carinyo, i el guia
pel camí del treball i del bé,
que és lo que ella desitja i ansia.

-Perdona'm, fill meu,
p(e)rò (i)o t'haig de dir,
que el meu cor et veu
per molt mal camí.
Qui mal t'aconsella 
i ha de ser un (d)ingú,
fes cas d'una ve(i)a
que sols viu per tu.

Pel vici perdut,
(i)a no té salut,
i ni aquella dona
no el (a)precia, ni el vol;
malalt i tot sol,
tothom l'abandona.

I quan tots el desprecien i es veu
molt a prop de l'immens precipici,
una mare li crida: -Fill meu,
vine aquí, al meu costat, fuig del vici.

Veient-te perdut, 
de tots despreciat,
per què no has vingut 
i en el meu costat?
No abaixis la cara,
i aixeca el f(a)ront;
que et queda una mare,
lo més gran del món!

I en gran desconsol
i a dins el bressol,
un bell infant plora.
La mare ha marxat, 
ni se l'ha mirat,
què tan se li'n dóna.

I en passa la nit 
i en el cabaret
mentres que el petit
l'escanya la set.
Quan torna a deshora,
l'infant ha rendit,
té un dit a la boca
i a la fi s'ha adormit.

És home l'infant
del treball aimat
i sap que sa mare
al món ha viscut
com arbre perdut,
i que no té pare.

I la dona que ell parla amb amor,
li desprecia perquè és fill del vici.
I (a) la dona (i)a en diu foll de dolor:
- Per ta culpa és ma vida un suplici.

Per viure amb l'afront
i amb tan gran patir
per què al venir al món,
no em va(re)ig morir?
La dona que aimava
per mi sent horror;
Per ta culpa mare
tinc sang en el cor.

Malalt ha caigut
(i)a resta abatut,
la mare no el deixa.
L'amor per al fill
davant del perill
-- (?) sentir créixer.


--------------------

I lluny -- (?) en ta vida,
(d)ingú no ho sap (i)a,
que el fill que et perdona
per tu sols viurà.

Un pobre vailet,
perdut mort de fred
i al portal d'una (ic)lèsia dormia,
no té (d)ingú al món,
deixat de tothom,
i allà dorm fins que surt el nou dia

És un noi c(u)m molts hi ha en les ciutats,
un d'aquells que adormits mig gelats,
i els v(e)ureu pels carrers cada nit
i al passar al costat seu així(s) em di(u):

Deu (a) ser un fill de ningú,
doncs ningú en el món l'empara,
per (ai)xò li diuen fill de l'hospici,
per no conèix(re) una mare.

Quan va despertar,
prop d'ell va trobar
una creu de brillants rodejada.
Li haurien comprat
més ell l'ha tornat
d'una vella senyora endolada.

Que donant-li diners li ha dit:
-"Té fill meu, per comprar-te un vestit,
i a ta mare tu els has de donar".
I aquell noi vergonyós contestà:

(I)o sóc un fill de ningú,
doncs ningú en el món m'empara;
per (ai)xò em diuen fill de l'hospici,
golfo perdut, fill del vici
per no conèix(re) una mare. 
  
Veient el relat d'aquell desgraciat,
va dir-li la senyora (conduïda):
-"Si vo(l)s fer bondat, (i)a mare has trobat,
tu seràs la il·lusió de ma vida.
(I)o vaig perdre el meu fill, mon amor,
tu ompliràs aquell buit del meu cor".
I aquell noi, el perdut del carrer,
en té ofici, és un home de bé.

I en prova aquesta cançó, 
aquell(s) nois que (d)ingú no els empara;
si algú els (e)duca i els guia,
si algú volgués fer de mare,
foren honrats algun dia.

Meu pare n'és a Vic,
la meu mare a Cervera,
i a mi em fan estar aquí
sols per aprendre de carrera.

Oidà, oidà,
que duri tant que pugui,
oidà, oidà,
durarà tant que po(d)rà.
La requetetxec, la repiupiu,
la requetetxec, la repiupiu.

Quan no tenim diners,
en demanem a n'el pare;
si el pare no ens en vol dar,
bé ens en dóna la mare.

Oidà, oidà,
que duri tant que pugui;
oidà, oidà,
durarà tant que po(d)rà.
La requetetxec, la repiupiu,
la requetetxec, la repiupiu.

       -Una cançó que em va ensenyar el meu padrí, el meu avi patern-.

Lo primer, mala figura
que tormenta morts i vius,
treu el(s) morts de la sepultura
i a disgustos mata el(s) vius.
Una senyora enviudada
i un senyor estimat seu
han fet la pasterada.
Oh, Reina i Mare de Déu.

El segon, mare maligna
i un senyor molt criminal
han fet coses indignes
que han causat molt de mal.
Plens de maleït deliri,
i sense temor de Déu,
han malmès el cementiri.
Oh, Reina i Mare de Déu.

El tercer, sembla una santa,
el seu cor és infernal,
una solemna farsanta
que es dedica fent el mal.
El senyor que l'acompanya
porta barret i mantón
com una figura estranya.
Oh, Reina i Mare de Déu.

El quart, els atipaven
de garnatxa i aiguardent
i a tots els que hi treballaven
perquè ho fessin malament.
Com sempre estaven borratxos,
res els hi sabia greu
treballaven com a matxos. 
Oh, Reina i Mare de Déu.

El quint, portaren
tots els pobres en un hort,
els paletes i manobres
com si enterressin porcs.
L'alcalde s’hi presentava,
i els hi deia: -Això no ho feu-,
i l’endemà ja hi tornaven.
Oh, Reina i Mare de Déu.

El sisè, espatllaren
tots els nínxos una nit,
i han desenterrat els pobres,
també han fet ballar els rics.
Menos el de la viudeta
i un altre que hi ha una creu
que n'està molt alta i dreta.
Oh, Reina i Mare de Déu.

El setè, espatllaren
el pas de la professó,
més de cent anys que hi passava
ara han fet un rentador.
No hi pot rentar-hi qui vulgui
sinó pel regalo seu,
mireu quin senyor tan murri.
Oh, Reina i Mare de Déu.

El vuitè, casa malvada
centre de gent criminal,
on han fet la canallada
que ha causat tant de mal.
S’ha desa(n)vingut el poble
per culpa del pecat seu
i ara tornarem unir-nos.
Oh, Reina i Mare de Déu.

El novè, serveix per dir-vos
que és molt cert lo que cantem,
i el mateix temps advertir-os
que convé que units marxem.
Donarem una llisada
a aquell galifardeu
de la monja renegada.
Oh, Reina i Mare de Déu.

Un tresor que no en té fi
n'és l'agulla, n'és l'agulla,
un tresor que no en té fi
és l'agulla de cosir.

Tan lluenta, tan xiqueta,
feina vol, feina voldrà;
per més feina que li donguis
ella mai es cansarà.

Amb el fil per camellera
cus, que cus, que cus(a)irà;
si la mà es torna mandrosa
mai la tasca fin(a)irà.

Au, petita, mà feinera
córre, vola, vés lleugera,
que si no, la pobra agulla
de rovell es vestirà.

No us caseu mai noies,
no us caseu mai no,
no us caseu mai noies
amb cap teixidor.

El dilluns fan festa
i el dimarts també,
tota la semana,
no en toquen teler.

El dissabte al vespre
se'n va al cafè,
de la semanada
no li'n queda res.

Riba a casa seva:
-Dona, do'm sopar.
-Porta la semanada
que aniré comprar.

I ell al sentir això
ja li tira el(s) plats pel cap;
la pobra Angeleta,
amb el cap pelat.

Més de dos-cents trenta anys
n'heu governat a Espanya
aquests (borgins) Borbons,
gent de mala calanya;
n'heu enganyat al poble
i amb la religió
i sempre heu anat contra
de Cristo nostro Senyor.

Les noies de Mata
són poques i ballen bé;
tenen la panxa arrugada
com la manxa del ferrer.

La sardana de l'avellana,
pica de peus i balla de gana,
la sardana del Ripoll,
mata la puça i deixa el poi.