Lletra:

Un pobre vailet,
perdut mort de fred
i al portal d'una (ic)lèsia dormia,
no té (d)ingú al món,
deixat de tothom,
i allà dorm fins que surt el nou dia

És un noi c(u)m molts hi ha en les ciutats,
un d'aquells que adormits mig gelats,
i els v(e)ureu pels carrers cada nit
i al passar al costat seu així(s) em di(u):

Deu (a) ser un fill de ningú,
doncs ningú en el món l'empara,
per (ai)xò li diuen fill de l'hospici,
per no conèix(re) una mare.

Quan va despertar,
prop d'ell va trobar
una creu de brillants rodejada.
Li haurien comprat
més ell l'ha tornat
d'una vella senyora endolada.

Que donant-li diners li ha dit:
-"Té fill meu, per comprar-te un vestit,
i a ta mare tu els has de donar".
I aquell noi vergonyós contestà:

(I)o sóc un fill de ningú,
doncs ningú en el món m'empara;
per (ai)xò em diuen fill de l'hospici,
golfo perdut, fill del vici
per no conèix(re) una mare. 
  
Veient el relat d'aquell desgraciat,
va dir-li la senyora (conduïda):
-"Si vo(l)s fer bondat, (i)a mare has trobat,
tu seràs la il·lusió de ma vida.
(I)o vaig perdre el meu fill, mon amor,
tu ompliràs aquell buit del meu cor".
I aquell noi, el perdut del carrer,
en té ofici, és un home de bé.

I en prova aquesta cançó, 
aquell(s) nois que (d)ingú no els empara;
si algú els (e)duca i els guia,
si algú volgués fer de mare,
foren honrats algun dia.