Lletra:

El nin és petit,
(i)a mig adormit,
la mare se'l mira.
No el deixa mai sol
i junt al bressol,
joiosa sospira.

I vetllant-li el seu somni amb amor
ella pensa, tranquil·la i ditxosa:
-I el meu fill val un món en tresor.
I li dorm tot cantant-li amorosa.

-Fes none(s) reiet,
fes nones fill meu,
que ets un angelet,
que m'ha enviat Déu.
I el besa a la cara,
i el besa al f(a)ront.
Petons d(e) una mare,
lo més gran del món.

El nin és més gran,
la mare, plorant,
li diu cada dia:
-No surtis de nits,
i fuig del(s) brogits,
treballa, estudia.

I tapant-li el(s) defectes que ell té,
l'aconsella amb carinyo, i el guia
pel camí del treball i del bé,
que és lo que ella desitja i ansia.

-Perdona'm, fill meu,
p(e)rò (i)o t'haig de dir,
que el meu cor et veu
per molt mal camí.
Qui mal t'aconsella 
i ha de ser un (d)ingú,
fes cas d'una ve(i)a
que sols viu per tu.

Pel vici perdut,
(i)a no té salut,
i ni aquella dona
no el (a)precia, ni el vol;
malalt i tot sol,
tothom l'abandona.

I quan tots el desprecien i es veu
molt a prop de l'immens precipici,
una mare li crida: -Fill meu,
vine aquí, al meu costat, fuig del vici.

Veient-te perdut, 
de tots despreciat,
per què no has vingut 
i en el meu costat?
No abaixis la cara,
i aixeca el f(a)ront;
que et queda una mare,
lo més gran del món!