A Gironella, n'és vila molt bella,
n'hi ha una donzella que a mi em fa penar.
Ara i com sempre, Rosa i Roseta,
ara i com sempre l'amor manteniu.

Jo en vaig i en vinc
pe la vora, vora de l'aigua;
jo en vaig i en vinc,
pe la vora, vora del riu.
Si els seus ho volen,
se n'aconsolen;
de(g)itjaria poguer-m'hi casar.

Quatre vegades la n'he demanada,
quatre vegades me n'han dit que no.
Quatre vegades, quatre carbasses,
Déu vos conservi tal bona llavor.

I passejant-me pel pla de Corbera,
em giro endarrera i me'n poso a plorar.
Dic adéu vila, dic adéu nina,
tu n'ets la causa que me'n tinc d'anar.
Dic adéu vila, dic adéu nina,
tu n'ets la causa que me'n tinc d'anar.

L'un és l'hereu Moles,   l'atre n'és l'hereu Cerdà,
l'atre n'és el Rossell d’Andorra   que ens pensem que en tirarà.
El Rossell se'n va a la plaça,   (i)a la'n gafa de la mà;
al capdavall de la plana,   la ramada ha de pujar.

Tral·laralarà, laralà, lal·là,
la ramada ha de pujar.

       -L'hauria de tornar a estudiar... la sé pas...-

Diu que hi ha una joia empordanesa,
n'és la més maca de l'Empordà,
diu que té un jardí ple de poncelles,
de clavells i roses també hi ha.

El pobre pagès que tant treballa
i amb la seva roja barretina
i que per l'amor ne perd la vida
i que per la vida dón(a) l'amor.

El diumenge en balla la sardana,
llueix la seva roja barretina (...)

A l'Àfrica anem, minyons,
a matar moros, a matar moros;
a l'Àfrica anem minyons,
a matar moros amb els canons.

Si de canons no n'hi ha,
escopetes, escopetes,
si de canons no n'hi ha,
escopetes ja n'hi h(a)urà.

I a l'armari en tinc les sopes,
que són fredes com un glaç;
jo no me les menjaria,
jo no me les menjaria pas.

Ai, fill meu, quan jo et vaig veure
despullat a la presó,
tanta alegria que en daves,
tanta alegria que en daves,
tanta alegria que en daves,
i ara en dónes tristor.

Despullat i sense roba,
despullat i sense roba,
despullat i sense roba
i lligat de les mans. 

Ai, zinc-zinc,
quina mare jo que tinc,
que no en coneix,
que no en coneix,
que no en coneix
el mal que tinc.

Demà és festa,
Sant Joan la fa,
agafa l'escopeta
i se'n va a caçar.

Tira un tiro,
mata un pardal,
el tira a l'olla
amb un gra de sal.

Passa una monja,
li tira una tronja;
passa Santa Anna,
tocant la campana,
passa Sant Martí,
tocant el violí;
passa un capellà,
li tira un tros de pa.

Li obre els muscles la creu dura
i a tres passes cau malmès
pel carrer de l'amargura,
ai, sa mare l'ha escomès.
De neguit son cor esclata:
-Fillet meu, doncs on (t')an(a)u?
-A morir per gent ingrata,
a morir per gent ingrata.
Mare meva, adéu-siau!

Perdoneu-los tots, mon pare;
que no saben el que es fan.
I girant-se en vers sa mare,
li encomana Sant Joan.
-Aquí tens la teva mare,
aquí, Vós, mon fill amat,
pecador, sa mare és teva,
vine, vine al seu costat.

Contristada i afligida
fou aquella beneïda
Mare de l’únic fill Déu.
Com plorava, com planyia
quan veia la mare pia
les grans penes del cor seu.

Quin home no ploraria
si veiés patir a Maria
en suplici tan mortal?
Quin cor trencat no s’ha fos
de veure Jesús i vós
sofrint un dolor igual?
De veure a Jesús i vós
sofrint un dolor igual?