Ai, Marieta, que bona que tu estàs,
tens una xona com un cabàs;
tens dos pits com dos melons,
ai, Marieta meva, toca'm els collons.

Des de petiteta,
la meva mareta
em deixà soleta
i al cel se'n va anar.

I n'era tendre encara
el dol de la mare,
casant-se mon pare
mad(r)astra em donà.

I un dia vaig dir:
-Pare, compreu-me una nina.
I aquella donota
va dir-me'n que no.

I tot cantant i rient
deia en els reis de l’Orient:
-Porteu-me una nina
de careta fina i d'un ros cabell,
dolça miradeta,
i amb una boqueta de color vermell.

Tot innocentona
al (ai)xecar de fer nona
a la sabatona
un carbó hi vaig trobar.

I aquella donota,
al veure'm tristota,
com una bojota
reia en mon dolor.

Quan vaig ser grandeta
vaig marxar de casa,
un jove amb paraula
va comprar el meu cor.

I jo enamorada
hi vaig caure-hi encisada;
un àngel va créixer
fruit del meu amor.

Tinguent en braços l'infant,
jo li'n cantava aixís plorant:
-Ara en tinc la nina,
de careta fina i d'un ros cabell,
dolça miradeta,
i amb una boqueta de color vermell.

Dintre el bosc i en el seu niu
un matí de primavera,
dintre el bosc i en el seu niu
un verdum canta festiu.

Per (a)llà passa un xavalet,
i al sentir aquella tonada,
per (a)llà passa un xavalet
va i agafa l'ocellet.

Cap a casa l'ha portat
tot content de sa troballa;
cap a casa l'ha portat
i a la gàbia l'ha posat.

A la gàbia ja el verdum
no refila com solia;
a la gàvia ja el verdum
de tristesa se consum.

I és que enyora lo que veu
pels filsferros de la gàbia;
i és que enyora lo que veu,
camps i bosc que era tot seu.

El xaval, tot enfadat,
el fa cego, perquè canti;
el xaval, tot enfadat,
els ullets li ha travessat.

I allavores, l'ocellet
com no veu lo que enyorava,
allavores, l'ocellet
ja refila satisfet.

Acostant-s'hi un passarell,
s'ha posat sobre la gàbia;
acostant-s'hi un passarell
companyia fa a l'ocell.

I li diu en dolç cantar
lo que és vell poder ser lliure;
i li diu en dolç cantar
lo que és bell poder volar.

Més de sobte el foraster
sent soroll i pren volada;
més de sobte el foraster
deixa al pobre presoner.

I quan lliure el seu reclam,
el verdum sent que s'allunya,
quan ja és fora el seu reclam,
ell resol morir de fam.

Bé n'hi posa el xavalet
de panís i d'escaiola;
bé n'hi posa el xavalet,
més no en menja l'ocellet.

I aixecant el cant més fort
fa el verdum l'últim que queixa;
i aixecant el cant més fort,
el verdum ha caigut mort.

Un, dos, tres,
l'escarranxa, l'escarranxa, l'escarranxa.
Un, dos, tres,
el peu dret, el peu dret, el peu dret.
Un, dos, tres,
l'esquerra i l'esquerra (...)

       -Ja no me'n recordo però era una cosa aixís...-

El diez de agosto fue un día señalado
que a la historia servirá de escarmiento.
Es que Sanjurjo y otros generales
en S(a)villa dieron un pronunciamiento.

En Madrid el mismo hecho sucedia,
engañando los jefes a los soldados
sin pensar que si el golpe fracasaba
todos tendrían que morir (a)fusilados.

Si esos traidores al levantarse
salen airosos de tal acción,
los que hoy mandan serían muertos
por los tormentos de la inquisición.

Jo li deia: -Julià,
tu en aquí no hi pots entrar
perquè hi ha una rata
que et vol mossegar.

Ell no en va vol(gu)er fer cas,
ell hi va vol(gu)er posar-hi el nas,
la rata el mossega,
ai, fill meu, ja estàs.

Al carrer de davant
tres noies hi han
que van molt pintades.
Busquen un senyoret
que porti barret
i sabata baixa.
I mitjons de fer patir,
ai, sí!

Ai, quin neguit, quin neguit 
de trobar marit.
Ai, quin consol, desconsol
de trobar qui us vol.
Tot fent l'ullet, portant coloret,
no has pogut trobar
un senyor ric que l'anell al dit
li pogués posar.

Sa mare ja li'n diu:
-(?) de l'ull viu,
no en don(gu)is carbassa.
Mentres porti pantalons,
deixa't de raons,
que l'edat te passa.

I ai, quin neguit, quin neguit 
de trobar marit.
Ai, quin consol, desconsol
de trobar qui us vol.
Tot fent l'ullet, portant coloret,
no has pogut trobar
un senyor ric que l'anell al dit
li volgués posar.

Sa mare ja li'n diu:
-(?) de l'ull viu,
que l'edat te passa.
Deixa't de raons, 
mentres porti pantalons, 
no en don(gu)is carbassa.

I ai, quin neguit, quin neguit 
de trobar marit.
I ai, quin consol, desconsol
de trobar qui us vol.

El ofici del manobre
és un ofici molt (ai)xafat.
Tot el dia puja i baixa
amb la gaveta a dalt del cap.

Puja aquí dalt, v(e)gila l'amo;
jo, mentrestant, faré un cigarro.
Si l'amo ve, fes-me un xiulet:
fff, fff, fff...
Que de seguida, que de seguida, 
farem paret, farem paret.

  

Ay, madre mía
escucha mi llanto.
No tengo fuerza
de tanto llorar.

Quiero"gregarme" (?)
del hombre maldito
que me dió la funda
y el dormir.

El diecinueve de setiembre 
del año pasado,
Villacampa y algunos más
empuñó con sus bravos soldados
la bandera de la libertad.

La hija de Villacampa 
muy amorosa,
se presentó a la reina 
muy triste y muy afligida.
-Señora, con compasión,
esas palabras decía.
Os vengo a pedir perdón 
por mi padre querido,
el soldado de la guardia 
no me dejaba pasar,
es que a mi padre del alma 
me lo van a fusilar.

Ay, que cosas yo le diría
que hasta el soldado 
se puso a llorar.