Lletra:

Dintre el bosc i en el seu niu
un matí de primavera,
dintre el bosc i en el seu niu
un verdum canta festiu.

Per (a)llà passa un xavalet,
i al sentir aquella tonada,
per (a)llà passa un xavalet
va i agafa l'ocellet.

Cap a casa l'ha portat
tot content de sa troballa;
cap a casa l'ha portat
i a la gàbia l'ha posat.

A la gàbia ja el verdum
no refila com solia;
a la gàvia ja el verdum
de tristesa se consum.

I és que enyora lo que veu
pels filsferros de la gàbia;
i és que enyora lo que veu,
camps i bosc que era tot seu.

El xaval, tot enfadat,
el fa cego, perquè canti;
el xaval, tot enfadat,
els ullets li ha travessat.

I allavores, l'ocellet
com no veu lo que enyorava,
allavores, l'ocellet
ja refila satisfet.

Acostant-s'hi un passarell,
s'ha posat sobre la gàbia;
acostant-s'hi un passarell
companyia fa a l'ocell.

I li diu en dolç cantar
lo que és vell poder ser lliure;
i li diu en dolç cantar
lo que és bell poder volar.

Més de sobte el foraster
sent soroll i pren volada;
més de sobte el foraster
deixa al pobre presoner.

I quan lliure el seu reclam,
el verdum sent que s'allunya,
quan ja és fora el seu reclam,
ell resol morir de fam.

Bé n'hi posa el xavalet
de panís i d'escaiola;
bé n'hi posa el xavalet,
més no en menja l'ocellet.

I aixecant el cant més fort
fa el verdum l'últim que queixa;
i aixecant el cant més fort,
el verdum ha caigut mort.