Jo sóc d'un home esclava
i el porto dins de la pell,
jo sóc la seva xava
i no puc viure sense ell.

Lalala (...)

Li diuen el noi maco
per lo valent i castís;
quan jo vaig amb el Paco
me sento forta i feliç.

S'afaita c(u)m els homes
i es b(a)ralla si és precís;
tan sols per unes bromes
en va matar cinc o sis. 

I un jove fuster
que està al meu carrer
de veres m’estima;
doncs al veure'm tan primeta
li faig perdre la xaveta.

Ell diu a(m)b raó
que semblo un llistó
de fusta molt bona.
I demora que s’inflama,
me fa festes
i així exclama, ai!

-Alça, Quima,
que ets més prima que una llima,
però ja saps que se t'estima.
Creu-me, Quima, bella Quima,
Sant Josep, es veu ben clar
que el ribot hi va passar,
Quima, Quima.

Si anem a ballar
jo m'hi haig d’enfadar,
puix tant se m'acosta,
que s'ajunta com la pega
i la brusa em rebrega.

Però el molt trapasser
em diu: -Deixa fer,
Quimeta estimada,
i no siguis tan adusta
perquè jo no sóc de fusta.

Alça, Quima,
que ets més prima que una llima,
però ja saps que se t'estima.
Creu-me, Quima, bella Quima,
Sant Josep, es veu ben clar
que el ribot hi va passar,
Quima, Quima.

Demà a la tarda a (uonta) (an)irem,
i a la palmera, i a la palmera;
demà a la tarda i a (uonta) (an)irem,
i a la palmera que ballarem.

Un noi molt maco em vindrà a buscar,
alt i moreno, alt i moreno;
un noi molt maco em vindrà a buscar,
alt i moreno per (a)nar a ballar.

Quan som(s) al ball, hem de ballar,
ell em pregunta, ell em pregunta;
quan som(s) al ball, hem de ballar,
ell em pregunta si en sé saltar.

Que sí senyor, que no senyor,
que no m'agrada, que no m'agrada;
que sí senyor, que no senyor,
que no m'agrada i el saltar, no.

Ballar finet fa senyoret,
massa depressa, massa de pressa;
ballar finet fa senyoret,
massa de pressa, fa molt cap verd.

Espardenya blanca i l'anell al dit,
la corbateta, la corbateta;
espardenya blanca i l'anell al dit,
la corbateta fa molt bonic.

Sabata rossa i el pentinat,
l'americana, l'americana;
sabata rossa i el pentinat,
l'americana fa molt mudat.

Zig-zag,
l'americana s'ha acabat.

I el meu xicot vesti(n)t és tan original,
que no té igual i crida l'atenció;
per contemplar-lo tothom surt en el portal
perquè en Pasqual fa sensació.

Va amb pantalon(s) color de molsa,
gasta botins extravagants
i un bastonet de canya dolça
i un sobretodo amb farbalans.

I elàstics blaus subjectats amb candaus
porta el meu enamorat i un barret de costat,
de color verd, que és lo què em perd.
I en porta un gec, catarric, catarrec,
i un gec d'astracan pelut, ribetat de vellut,
i a l'armilla hi duu cigrons per botons;
i en Pasqual és en tot original, com cal!

Porta camisa i amb petxera de xarol el meu Pasqual
i un coll molt alt de set a vuit colors
i una bufanda amb un serrell que li llueix
que li serveix d'espolsadors.

Me'n gasta guants de pell d'anguila,
mitjons de fil d'empalomar,
calçat d’espatlla de goril·la
i punys de goma d’esborrar. 

I elàstics blaus subjectats amb candaus
porta el meu enamorat i un barret de costat,
de color verd, que és lo què em perd;
i en porta un gec, catarric, catarrec,
i un gec d'astracan pelut, ribetat de vellut,
i a l'armilla hi duu cigrons per botons;
i en Pasqual és en tot original, com cal!

I amb xem(i)neia es fuma el puro
i amb salfumant se renta els peus; 
duu un rellotge que és de suro
i al dit un sello de correus. 

I elàstics blaus subjectats amb candaus
porta el meu enamorat i un barret de costat,
de color verd, que és lo què em perd;
i en porta un gec, catarric, catarrec,
i un gec d'astracan pelut, ribetat de vellut,
i a l'armilla hi duu cigrons per botons;
i en Pasqual és en tot original, com cal!

El nen és petit,
(i)a mig adormit,
la mare, se'l mira.
No el deixa mai sol,
i junt al bressol,
joiosa sospira.

Tot vetllant-li el seu somni a(m)b amor
ella pensa, tranquil·la i ditxosa:
-El meu fill val un món i un tresor.
I l 'adorm tot cantant-li amorosa.

-Fes nona, reiet,
fes nona, fill meu,
tu ets un angelet,
que m'ha enviat Déu.
Li besa la cara
i li besa en el front;
petons d'una mare,
lo més gran del món.

El nen és més gran,
la mare, plorant,
li diu cada dia:
-No surtis de nit
i fuig del b(or)git
treballa i estudia.

Tot tapant-li els defectes que té,
l'aconsella amb carinyo, i el guia
pel camí del treball i del bé,
que és lo que ella desitja i ansia.

-Perdona'm, fill meu,
p(e)rò (i)o t'haig de dir
que el meu cor et veu
per molt mal camí.
Qui mal t'aconsella
deu ser algun ningú,
fes cas d'una vella
que sols viu per tu.

Pel vici perdut,
(i)a no té salut,
ni aquella dona
l'aprecia i el vol;
malalt i tot sol,
tothom l'abandona.

I quan tots el desprecien i es veu
molt a prop de l'immens precipici,
una mare li crida: -Fill meu,
córre, vine aquí al meu costat, fuig del vici.

Veient-te perdut 
i de tots despreciat,
per què no has vingut 
aquí al meu costat?
No abaixis la cara,
i aixeca el front,
que et queda una mare,
lo més gran del món!

Sóc un pobre marxant
que pel món vaig voltant
i amb el fardo a l'esquena
i amb el fardo a l'esquena.

Menjant molt malament
i anant de cara al vent
i amb la bossa gens plena
i amb la bossa gens plena.

Cridant: - I apa dones, el marxant!
Que tot ho dono pagant, sí pagant.
Crida el marxant, marxant, marxant!

Venc betes i mitxons,
transilles i botons,
troques de fil i seda,
troques de fil i seda.

Mitxes i calçotets
i també venc casquets.
Peücs i samarretes,
peücs i samarretes.

Cridant: - I apa dones, el marxant!
Que tot ho dono pagant, sí pagant.
Crida el marxant, marxant, marxant!

Quant unes mitxes venc
i amb la noia comprenc
cum té la pantorrilla
cum té la pantorrilla.

I segons el seu gruix,
cum que no en són gens fluix,
se m'alcen les platilles,
se m'alcen les platilles.

Cridant: - I apa dones, el marxant!
Que tot ho dono pagant, sí pagant.
Crida el marxant, marxant, marxant!

I una noia del Bruc,
filla d'un geperut ,
dels cabells fins i rossos,
dels cabells fins i rossos.

L'altre dia passant
i em va cridar: - Marxant
si en porteu botons grossos,
si en porteu botons grossos.

Jo que sí, en a la noia li vaig dir.
I allí al quarto em va fer entrar, em va fer entrar.
I allí els botons li vaig ensenyar.

I al veure aquells botons
ia em diu: -Sí, són prou bons!
Me'n va dir aquella mossa,
me'n va dir aquella mossa.

Jo, estar clar, prou que els hi vaig elevar.
I em diu: - Fa més de vint anys, de vint anys
que no havia vist botons tan estranys.

Un, dos, tres, quatre
del segar ve el batre.
Segarem, batarem,
quina feina que tindrem!
Hem segat, hem batut,
quina feina que hem tingut!

La desgràcia d'un pare i mare,
tenien sinó una filla   i Miquelets la n'han robada;
no la n'han robada, no,   que ella se n'hi és d'anada.
A les onze de la nit,   (con) és hora retirada,
son pare n'és al llit,   son pare se n'hi anava;
filla n'era a la vora del foc   amb un punt d'or que en brodava.
I a les dotze de la nit
(con) n'és d'hora retirada,   Miquelets pugen l'escala.
-Anem, Maria, anem,   que l'hora d'anar serà arribada.
-Primer em vull despedir   del meu pare i de la mare.
-Despedeix-te també de cor,   que de boca no pots ara.
-De boca vull despedi(r)-m(e),   i adéu-siau, pare i mare,
que no ens veure mai més la cara.
Si l'agafen per al braç   i escala avall l’emportaren;
quan al fons d'escala són,   vestit d'home li posaren.
També barret rodó   i també les mateixes armes.
-Anem, Maria, anem,   i passar-ne llargues muntanyes.
Quan ne són per un tros enllà   se n’encuentra del seu pare.
-Jo us diria, los bons minyons,   si n'han vista passar una dama.
Respongué la traïdora:   -No hi ha molt que n'és passada.
Seu pare n'és molt trist,   i jo que no trigaré gaire.
-Anem-(no)s-en, los minyons, anem!   I en passar-ne llargues muntanyes!
Quan ne són per un tros enllà,   n’encuentren una casa.
Se'n pugen escala amont   (con) si fos la seva casa;
quan al cim d'escala són,   la mestressa se'ls mirava.
Respongué la traïdora:
-De què ens mireu mestressa?   De què ens/em mireu tant ara?
Si és que ens conegueu,   o si és que em pren(gu)eu per atra.
-No en prenc un per atra, no,   que en sóc germana del teu pare.
Avanceu, los bons minyons,   que jo aquí hi tinc pas posada.
Quan ne són per un tros enllà,   la dama sospirava.
-De què sospires, Maria?   De què en sospires, tu, ara?
-De lo que en sospiro jo,   del meu pare i de la mare,
que tenien sinó una filla   i Miquelets la n'han robada.
-No la n'han robada, no,   que ella se n'hi és anada.

Al cel brillaven milers d’estrelles,
era de Pasqua l’hermosa nit,
i el vent llençava les caramelles,
cançons alegres dintre el borgit.

Quan el meu nòvio, que era el solista
de l’Aliança del Poble Nou,
serio li deia ser un bell artista,
cantava el barri ple com un ou.
I jo escoltava des del balcó,
les dolces notes d’eixa cançó:

Per tu, tan sols per tu, xamosa nina,
d’amor ardent el meu cor sent un roig diví,
que n’és tan gran l’estimació que a mi em domina,
ja ho comprendràs quan estaràs
soleta amb mi, soleta amb mi.