Lletra:

La desgràcia d'un pare i mare,
tenien sinó una filla   i Miquelets la n'han robada;
no la n'han robada, no,   que ella se n'hi és d'anada.
A les onze de la nit,   (con) és hora retirada,
son pare n'és al llit,   son pare se n'hi anava;
filla n'era a la vora del foc   amb un punt d'or que en brodava.
I a les dotze de la nit
(con) n'és d'hora retirada,   Miquelets pugen l'escala.
-Anem, Maria, anem,   que l'hora d'anar serà arribada.
-Primer em vull despedir   del meu pare i de la mare.
-Despedeix-te també de cor,   que de boca no pots ara.
-De boca vull despedi(r)-m(e),   i adéu-siau, pare i mare,
que no ens veure mai més la cara.
Si l'agafen per al braç   i escala avall l’emportaren;
quan al fons d'escala són,   vestit d'home li posaren.
També barret rodó   i també les mateixes armes.
-Anem, Maria, anem,   i passar-ne llargues muntanyes.
Quan ne són per un tros enllà   se n’encuentra del seu pare.
-Jo us diria, los bons minyons,   si n'han vista passar una dama.
Respongué la traïdora:   -No hi ha molt que n'és passada.
Seu pare n'és molt trist,   i jo que no trigaré gaire.
-Anem-(no)s-en, los minyons, anem!   I en passar-ne llargues muntanyes!
Quan ne són per un tros enllà,   n’encuentren una casa.
Se'n pugen escala amont   (con) si fos la seva casa;
quan al cim d'escala són,   la mestressa se'ls mirava.
Respongué la traïdora:
-De què ens mireu mestressa?   De què ens/em mireu tant ara?
Si és que ens conegueu,   o si és que em pren(gu)eu per atra.
-No en prenc un per atra, no,   que en sóc germana del teu pare.
Avanceu, los bons minyons,   que jo aquí hi tinc pas posada.
Quan ne són per un tros enllà,   la dama sospirava.
-De què sospires, Maria?   De què en sospires, tu, ara?
-De lo que en sospiro jo,   del meu pare i de la mare,
que tenien sinó una filla   i Miquelets la n'han robada.
-No la n'han robada, no,   que ella se n'hi és anada.