Belles glaçades d’hivern,
clares nits de goig que em canten;
si els mortals volen repòs,
obriu-me el cor d’esperança.

Assentat vora del foc,
quan ve la llarga vesprada,
pastoret guarda el ramat
a recés del vent que glaça.

Quan més negra és la foscor,
molt més forta és ma frisança;
i vaig mirant cap a orient,
d’on brolla la clariana,
puig enyoro el clarejar
de la nova matinada.

Io en sóc trobador del bosc,
mes sóc trobador sense arpa;
i em fa falta per cantar
del Senyor dolces corrandes.

Quan sobre el meu cap llueix,
sempre rutilant, l’estelada,
i espero veur(e)-hi un estel
més brillant que del cel caigui.

Salut i feina, tral·laralà,
que d’alegria no en faltarà,
quan sigui l’hora, tral·laralí,
per menjar i beure, tinguem pa i vi!

La muntanya venerada
a mi em té robat el cor,
de nit parla amb l’estelada
i de dia amb el sol d’or.

Ella s’alça en(a)rgullida,
alta i ferma sobre el pla,
perquè té tota la vida
i la força del demà.

Quan Espanya sigui morta,
quan no hi resti ni un ser viu,
Catalunya, encara forta,
alçarà son front altiu.

Baixant de la font del gat,
una noia, una noia,
baixant de la font del gat,
una noia i un soldat.

Pregunteu-li com se diu,
Marieta, Marieta,
pregunteu-li com se diu,
Marieta de l’ull viu.

Jo sóc la criticada Marieta,
que en retreu aquell cant de picardia,
i si a la font del gat,
io no hi (ha)gués anat,
encara hi tornaria
i amb el mateix soldat.

I aquell que no comprengui
lo que és l’estimació,
que canti tant com vulgui
aquesta cançó:

Baixant de la font del gat,
una noia, una noia,
baixant de la font del gat,
una noia i un soldat,
pim, pom.

Els tres reis de l’Orient,
que porten coses per tota la gent,
i una botifarra per la meva dent,
dent, dent.

Els tres reis de l’any passat
(…)

Sota l’abre de la plaça
tota la flor del jovent,
enllaçant mans i mirades
van saltant joiosament
al compàs,
al compàs de la tenora,
que refila,
que refila amb fruïció,
rossinyol,
rossinyol que ens enamora,
el més gai, gai cantador.

Amb el fe en el cor posada
tots els vells també han dansat,
també han dansat,
als acords de la sardana
de sota eix abre sagrat.

Arbúcies, riallera vila,
catifada de verdor,
que treballa sense mida
amb ton esdevenidor,
la, lala la…

Que tens justa anomenada
de ser un vilatge joliu,
i t’adreça una mirada
el castell de Montsoriu,
el castell de Montsoriu.

Donant-se ferma abraçada
d’unitat i germanor,
per un indret tens les Agudes,
per l’altre Sant Segimó,
per l’altre Sant Segimó.

Donant-se ferma abraçada
d’unitat i germanor,
amb murmuris de tes aigües
i amb el ritme dels teus cors.

Mirant l’abre de la plaça
les muntanyes van formant
una sardana gloriosa
per la vila exhuberant.

Els esclops d’en Pau fangaven,
Sant Joan triava el gra,
Sant Pere li’n va al radera
amb el tripi, tripi, trap,
trip, trap.

Anirem a Montserrat
i vorem tot lo que hi ha,
diu que hi ha trenta-cinc llànties
al costat de cada altar.

Totes són de plata fina,
menos dugues que n’hi ha.
É la llàntia del rei moro,
que ningú l’ha vista cremar.

Un dia la van encendre,
i un àngel del cel baixà:
-Apagueu aquesta llàntia,
o si no el món (in)cinerà.

La Mare de Déu plorava
abraçada en una creu,
Sant Josep la consolava:
-Ai, Mare de Déu, no ploreu.

Allà dalt a la muntanya
n’hi han roses i clavells,
per enramar la custòdia
del Santíssim Sagrament.

(...) quatre,
de segar ve el batre,
segarem, baterem,
quina feina que tindrem,
(i)a hem segat, i hem batut,
quina feina que hem tingut.
-Truc, truc.
-Qui hi ha?
-Us venim a convidar
pe(r) l’enterro de demà,
a les vuit, un quart de nou
enterrem el nostro bou;
pell de vaca,
pell de bou,
vés-te’n tu, que Déu no et vol!

Ja no t'espantis, nineta, no,
si tu m’estimes, no tinguis por,
i encar que vulguin de tu allunyar-me
s’aimaran sempre los nostres cors.

Resa a la Verge de nit i dia,
que ella és la mare del Desitjat;
si els de la terra ens ab(o)ndonen,
la Verge Santa no ens deixarà.