A la torre xica
i a la torre gran,
tenen una noia
que l’estimen tant,
de tant que l’estimen
no la casaran,
a la torre xica
i a la torre gran.

Tenen una noia,   no sé què en faran;
si en faran un quadro   o l’embalsamaran.

La mestressa d’aquesta casa
li desitjo una bona sort,
que la truja com pareixi
no fa(g)i cap godai mort.

Un verdum a prop d’un niu
un matí de primavera,
un verdum a prop d’un niu
canta un matí festiu.

Passa per lla un xavalet,
namorat de sa tonada,
passa per lla un xavalet
i agafa l’ocellet.

A l’arribar a casa seu
posa l’ocell a la gàbia,
pro llavores el verdum
no refila com solia;
és que enyora lo que veu,
camps i bosc, tot era seu.

El xavalet, enfadat,
diu de la vista crema(r)-li;
i amb una agulla de cap
la vista li ha cremat.

I aixecant un cant molt fort
el verdum cau a la gàbia,
i aixecant un cant molt fort
el verdum va caure mort.

El pobre terrisser,
el pobre terrissaire,
baixant el riu de Vic
li cau el burro a l’aiga,
ai,
si ella volia io rai, ai ai.

El burro s’ha aixecat,   pro va fer molta fressa,
i ell de seguit pensà:   -Ai, quina trencadissa.
Se’n torna a casa seu,   trob(a) a la seva dona,
lo primer que li diu:   -Que avui no ets nat a missa?
-Ara t’esplicaré   perquè no he anat a missa:
volia anar al mercat,   pro he xafat la terrissa.
-Doncs d’avui endavant,   a(n)irem cada dia a missa,
i quan a casa tornem,   ja en farem, de terrissa.

El ball de la civada
io us el cantaré,
el ball de la civada
io us el cantaré.

El pare quan la segava
ho feia aixís, ho feia aixís;
es ventava un truc al pit
i se girava aixís.

Treba(i)em, treba(i)em,
que la civada, que la civada,
treba(i)em, treba(i)em,
que la civada guanyarem.

Demà si Déu vol
a(n)irem a gafar el barco,
cap a Melilla sense por irem;
a(n)irem al camp
que el meu promès va caure,
a(n)irem al camp,
li besarem la sang.

I aquell bassal de sang que n’hi havia
era la prova que trencava el cor;
era la joia més apreciada,
deixa’m plorar, deixa’m plorar,
que ar(a) ell és mort.

Descolgaré la terra del seu sobre,
descolgaré la terra del seu cap,
i (a)hi posaré un lletrero que digui:
"Aquí descansa el meu primer amor".

Hi pensaré tota la meva vida,
no em casaré, i li seré fidel,
i pregaré que, al deixar aquesta vida,
ens poguem retrobar tot(s) dos al cel.

Què li donarem, a la pastoreta?
Què li donarem per anar a ballar?
Jo li’n donaria una caputxeta,
i a la muntanyeta la faria anar;
a la muntanyeta no hi neva ni hi plou,
i a la terra plana tot el vent s’hi mou.

Sota l’ombreta, l’ombreta, l’ombrí,
flors i violes i romaní,
ai, sí!

Arri, arri, tatanet,
que anirem a Sant Benet,
comprarem un panellet,
per dinar, per sopar,
per la nena no n’hi haurà!

Dorm, el meu fillet,
dorm igual qu(e) un angelet,
al costat de ta mareta,
que és la teva pastoreta,
dorm, el meu fillet,
dorm.

Sóc en Patufet,
tot pobrissonet,
vaig néixer tot sol
sota d’una col.

Ai, pobre de mi,
quan vaig veure allí
una bèstia gran
d’herba tot menjant.

N’era el bou astut,
que tot res(s)(a)lut
al lloc on estava
amb el vent s’acostava.

La col olorà
i la va tastar,
mes sense pensar,
ai, se’m va empassar.

-Patufet, ont ets?
Em cridava la mareta:
-Patufet, ont ets?
Em cridava a tort i a dret.

-Sóc a la panxa,
la panxa, la panxa,
sóc a la panxa,
a la panxa del bou.

Aquí no hi neva,
no hi neva, no hi neva,
aquí no hi neva,
no hi neva ni hi plou.

Fosc estava allí;
ai, pobre de mi,
sens poder menjar
ni poder jugar.

Vaig veure per llit
del bou els budells,
com que sempre és nit,
vaig seure amb ells.

Be n’estava tou,
el ventre del bou;
tan segur n’estava,
que no m’enyorava.

Al ventre del bou,
tant si neva o plou,
puig s’hi està tan bé,
que jo hi tornaré.

-Patufet, ont ets?
Em cridava la mareta:
-Patufet, ont ets?
Em cridava a tort i a dret.

-Sóc a la panxa,
la panxa, la panxa,
sóc a la panxa,
a la panxa del bou.

Aquí no hi neva,
no hi neva, no hi neva,
aquí no hi neva,
no hi neva ni hi plou.