Lletra:

Belles glaçades d’hivern,
clares nits de goig que em canten;
si els mortals volen repòs,
obriu-me el cor d’esperança.

Assentat vora del foc,
quan ve la llarga vesprada,
pastoret guarda el ramat
a recés del vent que glaça.

Quan més negra és la foscor,
molt més forta és ma frisança;
i vaig mirant cap a orient,
d’on brolla la clariana,
puig enyoro el clarejar
de la nova matinada.