Al rector de Cadaqués
li diuen Mossèn Miquel,
i a sota de la sotana
n’hi té un bestiar de pèl.

Lailarai lai, lai, lai, larai,
lai, lai, lai, laralai, lai, lara,
lailarai lai, lai, lai, lai,
lai, lai, lai, laralai, lai la.

Fa cinc anys que ell va deixar
la vila d’Arenys de Mar
i sa promesa;
la misèria el va rendir,
i a l’Amèrica ha partit
cercar riquesa.

-Quan de la mar revindré,
la promesa et complir,
deia, i marxava.
I ella, amb puríssim amor:
-Aquí t’espera el meu cor,
deia, i plorava.

(A)gafa el(s) boixet(s) i el coixí,
se’n va a la voreta del mar,
a fer-ne punta.
I ella, amb el seu plor desfet,
va mullant el coixinet
que en fa la punta.

(A)quest matí n’ha arribat
n’arriba un (a)potentat,
ve de L’Havana;
diu que és fill d’un mariner,
que se n’ha cercat muller,
i americana.

Quan la nova s’ha sabut,
l’Ignès en terra ha caigut,
en desmai presa (?).
Sa mareta li va dir:
-Filla meva, viu per mi,
ta mare és cega.

-Ai, mare, per vós viuré,
i per vós treballaré,
mare estimada.
Muller de l’(a)potentat
casa de l’Ignès ha entrat
fa poca estona.

-De l’infant que ha de venir
un niuet m’has de guarnir,
bona minyona;
que de la teva bondat
moltes proves m’han donat
les te(u) companyes.
Que en fas puntes i entredós,
per adornar el fill hermós
de mis entranyes.

Treballant a dia i nit,
va deixant el llit guarnit,
la cosidora.
Si li’n pregunteu què fa,
i amb veu trista us respon(d)rà:
-Fai(g) mi mortalla.

A bateig van repicant,
i els veïns, per veure-ho,
van tots a la porta;
i un toc de mort(s) us so(s)prèn,
una veu que va dient,
per el poble va corrent:
-L’Ignès és morta!

Pobre martir de l'amor,
des del cel Nostre Senyor
les portes li obri;
no en tindrà més (a)fatics,
ni en farà feines pels rics
ni en serà pobra.

A la ciutat de Lleida
si n’hi ha una presó,
de presos mai n’hi falten,
petita i bonica,
no n’hi falten mai, no,
laireta lairó.

Un dia el(s) presos cantaven,   cantaven una cançó;
filla del rei se’ls escolta,   com canten la cançó.
El(s) presos se n’adonen   i pleguen la cançó.
-Canteu, canteu, los presos,   no quedeu pas per mi, no.
-Com voleu que la cantem,   si no podem de tristor;
que demà és un sant dissabte,   mos han de penjar a tots.
-Jo diré en el meu pare   que us en dongui perdó.
Ai pare, lo meu pare,
quan jo n’era petiteta   vàreu prometre un do;
ara io m’hai(g) fet grandeta,   ara vol(d)ria aquell do.
-Quin do vol(d)ries, filla?   Quin do vol(d)ries tu?
-El do que io voldria,   són les claus de la presó.
-No ho lograràs, tu, filla,   no ho lograràs, tu, no,
que hi tinc vint-i-nou presos,   els hem de penjar a tots.
-Si em mateu el meu aimador,
ai pare, lo meu pare,   m’hi pengeu a mi i tot;
i a cada cap de forca   hi poseu un ram de flors,
i un lletrero que digui:   “Ha mort per l’aimador”.

La princesa està assentada
(e)n el seu palau,
i se li presenta el conde,
conde l’Arnau, conde l’Arnau.
-I què hi feu vós aquí, ara,
conde l’Arnau?

(…)
deu-mil enganys.
-On teniu les filles ara,
muller lleial, muller lleial?
En el quarto són, que broden
seda i estam.

-Me les deixaríeu veure?
-Massa les espantarieu.
-Deixa’m veure la petita   u la més gran;
tant m’estimo la petita   com la més gran.
On teniu els mossos, ara?
-A l’estable són, que donen   grana als cavalls.
Surt un foc per les aurelles?
-Què és això que us (a) surt per les aurelles?
-Ja n’és el foc que em turmenta.
-Com us heu condemnat vós, ara?
-Amb mesures mal pagades,
i amb soldades mal pagades,   deu-mil enganys.
(Con) la tinguin afanyada
pagueu la soldada als mossos,   no feu engany;
si no també em vindràs a veure   allà al meu palau.
Ja tornes quedar soleta,   viudeta igual.

A la vila de Tortosa
n’hi ha(n) tres estudiants,
perseguien els estudis
per a ser-ne capellans,
capellans u metges frares,
u metges sal(u)sians.

Un dia, sortint de missa,   el sol n’era un xiquet alt,
(i)a n’encuentren tres ninetes,   tres ninetes molt galant(s).
Comencen de tirar sanxes,   sanxes vénen, sanxes van;
les ninetes són sentides,   justícia van demanant.
No passa l'espai d'una hora   que els hi'n donen paper blanc,
i el més petitet plorava   i el mitjancer ja no tant,
i el més gran els aconsola:   -No ploreu, el(s) meus germans;
tenim un germà a la guerra,   servidor del rei d'Orland,
quan ell sab(a)rà la nova,   de prompte serà a l'istant.
Quan ell n'ha sabut la nova,   de prompte marxa a l'istant,
passant del portal d'aulina   la portalera encuentrà.
-Bé em diria, portalera,   i allà tanta gent què hi fan?
-Allà pengen i despengen   tres pobrets estudiants,
perseguien els estudis   per a ser-ne capellans,
capellans u metges frares,   u metges sal(u)sians.
-Ai, pobre de mi, més pobre,   ja seran els meus germans;
bé em diria, portalera, com   (a)hi po(d)ria ser abans?
-Quest cavall que vostè mena,   tin(d)ria d'anar volant.
Desencavalca una mula   i encavalca un cavall blanc;
li dona un cop d'espuela   i el cavall marxa volant,
i de tant que corr(ev)ia,   rocs anaven foguejant.
Al ribant a la presó   més petit feia el badai,
dona un petó a cada galta:   -Déu us perdó, meus germans.
Bé em diria, senyor jutge,   què feien els estudiants?
Robadors de carretera,   matadors de camí ral?
-Calli, calli, caballero,   que no hi tens pas res a buscar.
-Calli, calli, porc del jutge,   que tots tres m'eren germans.
Aparteu-(se), homes i dones,   els que no hi mereixeu mal,
i aparteu les criatures,   ells que no hi mereixen mal;
que la vila de Tortosa   irà plena de foc i sang.
De la sang del porc del jutge   jo m'hi vull rentar les mans,
de la sang de les ninetes   els cavalls hi nedaran.
Adéu, vila de Tortosa,   no et (ha)gués conegut mai;
venia ple d'alegria   i ara me'n torno plorant.

Una cançoneta nova   bé la’n sentireu cantar,
treta n’és d’en Solaneta,   del quin ara s’hi està (?).
I un dia per desgràcia   conviden a matar porc;
com és home de catxassa   s’hi queda per l’endemà,
i aquella nit, per desgràcia,   la Treseta es va enyorar.
Tres hores antes de dia   Treseta (i)a va marxar,
i allà al pla de Massanella   (i)a se’n varen enc(ue)ntrar,
li fum quatre garrotades   i a davant el fa passar.
-I passa a davant de pressa,   que no et senti gemegar,
que el garrot de la Treseta   en Julià l’estrenarà.
Quan serem a casa nostra   i haurem reposat un poc,
ens tornarem jugar les forces   amb un atre garrotot.
-Mira, Treseta, si em mates,   ara io et vu(i) avisar,
que si cas mai t’enviudaves   no et tornessis pas casar,
que si les dones són rares,   els homes encara més;
mira que a la teva esquena   hi regnaran els (a)vellaners.
La fangada (?) que tu fas   ja n’és per enamorar,
que sembles el gall de casa   (con) va a l’hort a esgarrapar.

Veig una nena que em mira,
-i els segons fan: jo ja la veig-.
Veig una nena que em mira,
jo ja la veig.
I no sé què em voldrà dir,
què em voldrà dir.

Si es que m'estimis, nineta sí,
diga-m'ho des d'aquí,
diga-m'ho des d'aquí,
que al jovent català
per si res li voleu (?)
per si res li'n va dir, res li'n va dir, res (li'n va dar)...

Cantarem de bon cor
i el desig que tenim
ja que a tan bon fi venim,
sí, venim.

-I després l'acompanyament és:-

Trim-trim-trim, tripitrim,
trim-trim-trim, tripitrim,
trim, trimp, trimp, tripitrim,
trim, tripitrim, trim, tripitrim.

Trim-trim-trim, tripitrim,
trim-trim-trim, tripitrim,
ja que a tan bon fi venim,
sí, venim.

Totes les noies del poble
del poble sí,
totes les noies del poble
les dones sí,
us cantarem amb atenció.
A les noies d'aquest barri, sí
la que es portarà millor,
la que es portarà millor.

Us cantem de bon cor
i el desig que tenim
ja que a tan bon fi venim,
sí, venim.

Mon marit se n’és anat
a la font d’en Titarotella
a buscar de l’aigua bella,
que mai més pogués tornar.
- Amen!

De les cimes del Queralt
les aromes sanitoses,
i un alè baixat del cel
les ha fet miraculoses.
Lluminosa i fluorescent,
cada aroma dona vida,
d’una planta beneïda
per l’Omnipotent.

Regalada en riques flors,
tota verda i tota ufana,
té el caient de Montserrat
que la fa més sobirana.
De la raça dels titans,
l’anomenen gegantina,
i la tenen per regina
tots els catalans.

N’és un tros de paradís
tra(n)splantat a Catalunya,
que l’enyor del cor allunya
i el torna feliç.

N’és un tros de paradís
tra(n)splantat a Catalunya,
que l’enyor del cor allunya
i el torna feliç,
lala lala lala la,
lala la, lala la.

Té un llençol brodat d’estrelles
que l’acotxa cada nit,
quan la nit és núvol rosa,
d’una Verge hermosa
rep l’esguard florit.

N’és la Verge moreneta,
que amb son Fill es sol trobar,
(...)
perquè a la muntanya
li facin l’altar.

De les cimes del Queralt
les aromes sanitoses,
bones aigües, i abundoses,
per remei del mal.
De les cimes del Queralt
les aromes sanitoses,
bones aigües, i abundoses,
per remei del mal.

Nascuda a la Costa Brava,
paratge el més bell del món,
allí hi viu una fadrina
a la que han tret un renom;
li diuen la Pepa Maca
pel seu rostre tan bonic,
i amb una rialla fresca
que encisa el pobre i el ric.

Quan en nits de lluna plena
s’ha sentit el seu cantar,
que ens evoca la sirena
que mai no es pot oblidar;
els mariners diuen d’ella
que té un secret dins del cor,
la Pepa se n’és donzella,
com sempre, allunya l’amor.

La gent que ho sap va murmurant
de son fingir d’alegria,
i com que és molt esve(l)ta i riallera
tothom del poble així li canta:

Ai, Pepa,
ai, Pepa Maca,
orgull de l’Empordà,
pubilla i encisadora
que jo no puc oblidar.

Ai, Pepa,
ai, Pepa Maca,
el teu bell amor perdut
ens porta tot alegria,
i fins se’n va la nostra joventut.

Ai, Pepa,
ai, Pepa Maca,
orgull de l’Empordà, (de l’Empordà),
pubilla i catalana,
que jo no puc oblidar.

Ai, Pepa,
ai, Pepa Maca,
el teu bell amor perdut
ens porta tot alegria,
i fins se’n va la nostra joventut.