La princesa està assentada (e)n el seu palau, i se li presenta el conde, conde l’Arnau, conde l’Arnau. -I què hi feu vós aquí, ara, conde l’Arnau?
(…) deu-mil enganys. -On teniu les filles ara, muller lleial, muller lleial? En el quarto són, que broden seda i estam.
-Me les deixaríeu veure? -Massa les espantarieu. -Deixa’m veure la petita u la més gran; tant m’estimo la petita com la més gran. On teniu els mossos, ara? -A l’estable són, que donen grana als cavalls. Surt un foc per les aurelles? -Què és això que us (a) surt per les aurelles? -Ja n’és el foc que em turmenta. -Com us heu condemnat vós, ara? -Amb mesures mal pagades, i amb soldades mal pagades, deu-mil enganys. (Con) la tinguin afanyada pagueu la soldada als mossos, no feu engany; si no també em vindràs a veure allà al meu palau. Ja tornes quedar soleta, viudeta igual.
Observacions:
Es tracta d'una balada molt estesa per tots els territoris de parla catalana. La recuperació de la llegenda del comte Arnau se sol atribuir a l'escriptor i periodista Pau Piferrer (1818-1848), un dels noms cabdals de la Renaixença, que la recull a l'obra col·lectiva "Recuerdos y bellezas de España" (1839). Milà i Fontanals el cita com a font secundària a les seves "Observaciones sobre la poesia popular", de 1853, on la balada apareix recollida per primera vegada amb el títol "El conde Arnaldo". Uns anys més tard, Pelay Briz l'inclourà a "Cansons de la terra" (1871) amb el títol català, "El compte Arnau".
Pelay Briz i Milà, ambdós defensors de la fonamentació històrica de la llegenda, discutiren llargament sobre la pertinència dels versos referents a la mina a través de la qual el comte Arnau accedia pressumptament al monestir de Sant Joan de les Abadesses (absents en la versió de la Marina Vilalta). A les seves "Notas" a la cançó, Briz els considera un afegitó de principis del s. XIX:
"Encara que en la versió publicada en lo ja citada obra del Sr. Milá se hi troban aquests versos
— Féune tancá' aquella mina — muller leal féune tancá' aquella mina — ¡viudeta igual! Que dòna al convent de monjas — muller leal, que dòna al convent de monjas — de San Joan.
Nosaltres no 'ls hem posat á la nostra perqué en cap de las moltas versions que havem arreplegat los hi hem trobat : darrerencament hem sapigut que hi han estat afejits á principis d' aquest setgle. Eixa cansò també tè per nom l'Ànima condempnada."
Probablement, el fragment referent a les monges del convent de Sant Joan de les Abedesses sigui un afegitó del propi Pau Piferrer.
Primer Joan Guasch (1901) i després Aureli Capmany (1903) desmentiran als seus respectius cançoners la historicitat de la llegenda. Guasch destaca l'anacronisme implícit en el fet de considerar el comte Arnau de Mataplana (s. XIV) contemporani de l'excomunió per ordre papal de les internes del monestir de Sant Joan de les Abadesses (s. XI). Capmany hi afegeix encara una esmena a les raons d'aquesta excomunió, conseqüència històrica d'un seguit d'intrigues polítiques i no pas del gran escàndol moral que és a l'origen de la tradició.
Es tracta d'una balada de versos simples no cesurats, és a dir, que no formen hemistiquis com la majoria de balades. En el cas d' "El comte Arnau", només rimen els versos de la tornada. En la versió de la Marina Vilalta, els versos de la tornada (conde l'Arnau / muller lleial) són substituïts en diverses ocasions per versos estròfics – és a dir, que contribueixen a fer avançar la narració – que respecten la mètrica i la rima de la tornada. Hem marcat aquests versos escrivint-los com a segon hemistiqui, tot i que en realitat formin part de la tornada. La tornada només apareix en la seva forma original a la cinquena estrofa.
La Marina viu a Can Síbi de Bruguera, municipi de Ribes de Freser.
 - Partitura completaç.jpg)