Lletra:

Nascuda a la Costa Brava,
paratge el més bell del món,
allí hi viu una fadrina
a la que han tret un renom;
li diuen la Pepa Maca
pel seu rostre tan bonic,
i amb una rialla fresca
que encisa el pobre i el ric.

Quan en nits de lluna plena
s’ha sentit el seu cantar,
que ens evoca la sirena
que mai no es pot oblidar;
els mariners diuen d’ella
que té un secret dins del cor,
la Pepa se n’és donzella,
com sempre, allunya l’amor.

La gent que ho sap va murmurant
de son fingir d’alegria,
i com que és molt esve(l)ta i riallera
tothom del poble així li canta:

Ai, Pepa,
ai, Pepa Maca,
orgull de l’Empordà,
pubilla i encisadora
que jo no puc oblidar.

Ai, Pepa,
ai, Pepa Maca,
el teu bell amor perdut
ens porta tot alegria,
i fins se’n va la nostra joventut.

Ai, Pepa,
ai, Pepa Maca,
orgull de l’Empordà, (de l’Empordà),
pubilla i catalana,
que jo no puc oblidar.

Ai, Pepa,
ai, Pepa Maca,
el teu bell amor perdut
ens porta tot alegria,
i fins se’n va la nostra joventut.