Entre bosques y viñedos,
una casa patriarcal,
una mesa bien servida
y un vinillo sin igual.

Apuremos el porrón,
apuremos el porrón
en Cantallops.

Todo es calma y es reposo
en este rincón de paz;
si algún día me e(s)travío
me hallaréis en Cantallops.

Apuremos el porrón,
apuremos el porrón
en Cantallops.

Una vella, vella
com un pergamí,
al nas les ulleres,
a la mà el mit(x)ó,
surt a la finestra
i guaita l'horitzó.

I com cada dia
a l'i(n)stant pare(ix);
la vella gemega
pregant pel donze(i).

Que tretze anys l'aimava,
tretze anys si era ahir;
menta i farigola,
ruda i romaní.

Els aucellets, fillet meu, se bressol(en),
i (?) flaira florint del branquinyol,
i els ocellets a l'hivern s'aconsolen,
no tenen mare que els hi faci petons.

Riu, infant meu, (con) te faci manetes,
riu com els àngels que hi juguen al cel,
que ta marona te'n fa les festetes,
dolces més dolces que bresca la mel.

Sobre la falda jo et veig, (i)ncisada,
sempre hi seré fins que et vegi dormir,
quan serà en l’aire la flor de la plaja (?),
quan se desperta del son de la nit (?).

Quan siguis gran i jo sigui velleta
juga com ara jo et faig en a tu,
les meves ales d’humil ocellet(es)
sens un costat no les po(d)ria dur.

Les pobres mares llurs (?) bressolen
tot refilant les més dolces cançons,
i els ocellets a l'hivern s'aconsolen,
no tenen mare que els hi faci petons.

Riu amb cor teu quan te faci manetes,
riu com els àngels que hi juguen al cel,
que ta marona te'n fa les festetes,
dolces més dolces que bresca la mel.

(...) voreta del mar
n'hi ha una donzella,
n'hi ha una donzella,
que bro(r)dava un mocador
per a la reina,
per a la reina.

Quan ne fou a mig brodar,   li'n falta seda;
va venir un mariner   de llunyes terres.
-Mariner bon mariner   si (e)n porteu seda?
-Quina seda voleu vós,   blanca o vermella?
-Vermelleta l’en vull (i)o,   que és fina seda.
-Pugeu-ne dalt de la nau,   triareu d'ella.
Quan dalt de la nau va ser,   la trià verda.
Mariner es posa a cantar   cançons molt belles;
i amb el cant del mariner   se ha (a) dormideta.
-Mariner, bon mariner,   torneu mes terres;
de tres germanes que en som,   sóc la més bella.
Una és casada amb un duc,   l’altra és princesa,
jo, tristeta de mi,   seré marinera.
-No sereu marinera, no,   que en sereu reina,
la reina de Portugal   o d’Inglaterra.

I a la voreta del mar,
la Inès se'n va a treballar
quan l'alba punta
i els seus ulls en plor desfet
va mullant el coixinet
(i) (u)n fa la punta.

I enyorant son aimador
que se'n va s(e)u tendre cor
dolça esperança:
la pobresa l'ha espa(o)rdit
i a l'Amèrica ha partit
cercant riquesa.

I enyorant son aimador
que se'n va s(e)u tendre cor
dolça esperança;
no és pas d'arrepentiment
que és d'enyorança.

-Quan aquí retornaré
i en tu amor cumpliré,
deia, i marxava.
-I aquí t'espera el meu cor,
i ella en puríssim amor
deia, i plorava.

I enyorant son aimador
que se'n va s(e)u tendre cor
dolça esperança;
no és pas d'arrepentiment
que és d'enyorança.

I Arenys de Mar n'ha arribat
i aquest matí un potentat,
ve de l'Havana.
N'era fill de un mariner
i ve casat amb muller i americana.

Quan la Inès ho ha sabut,
i ella en terra ha caigut
d'un desmai presa.
-Cinc anys l'he plorat ardent,
i ara en plora el mancament
ni a sa promesa.

-Mare meva us dic en fe:
sols per vós treballaré
que el cor se m'obra,
mare meva us dic en fe:
sols per vós treballaré
que el cor se m'obra.

-Cinc anys l'he plorat ardent,
i ara en plora el mancament
ni a sa promesa.
N'era fill de un mariner,
i ve casat amb muller i americana.

La muller del potentat
i a casa de Inès ha entrat
fa poca estona.
-Per l'infant que haig de tenir
i el niuet ha de guarnir
bona minyona.

-De ta rara habilitat
moltes proves me n'han donat
i a tes companyes.
-Fes-me puntes i entredós
per adornar el fill hermós
de mis entranyes.

Treballant sens mai repòs,
va fent puntes i entredós,
sempre treballa,
treballant de dia i nit
sempre fa puntes pels rics
perquè ella és pobra.

Treballant sens mai repòs,
va fent puntes i entredós,
sempre treballa,
treballant de dia i nit
i el niuet deixa guarnit
la (m)osidora.

I el bateig van repicant
i el(s) veïns per veure'l van
tots a la porta.
I el toc de mort els (a) sosprèn
i pel veïnat van dient:
-La Inès és morta.

Era tarongina d'amor
i quan grogueja la flor
(i)a cau de l'arbre,
era tarongina d'amor
i quan grogueja la flor
(i)a cau de l'arbre.

I el bateig van repicant
i els veïns per veure'l van
tots a la porta.
I el toc de mort els (a) sosprèn
i pel veïnat van dient:
-La Inés és morta.

Pobra màrtira de l'amor
des del cel Nostre Senyor
les portes li obri,
ja mai més tindrà fatics
ni f(a)rà més puntes pels rics
ni en serà pobra.

Des del cel Nostre Senyor,
des del cel Nostre Senyor
les portes li obri,
ja mai més tindrà fatics
ni f(a)rà més puntes pels rics
ni en serà pobra.

A los dieciséis años
que cortejaba, que cortejaba
con un joven muy guapo
que me adoraba, que me adoraba.
Él me decía:
-Te quiero tanto,
es que te quiero mucho, 
te quiero tanto, te quiero mucho.

El día de mi santo
me regaló, me regaló
y un corte de vestido
de muy valor, de muy valor.
(J)o le decía:
-Cariño mío,
y este será el vestido de novia
para casarnos, para casarnos,
para casarnos.

Ya ha pasado algún tiempo
que cortejaba, que cortejaba
ya no le daba gusto
de hablar con ella, con ella hablar.
(J)o le decía:
-Cariño mío, 
¿Qué es lo que te pasa
que estás tan triste y que no me hablas?

-No (te lo) puedo decirtelo
oh! vida mía, oh! vida mía
porque si te lo digo
pronto de pena te morirías.
-Ay! Dímelo!
Ay! Dímelo!
porque sinó de pena, sinó de pena
me muero yo.

-Ya (te lo) voy a decirtelo
oh! vida mía, oh! vida mía
que ya no te quiero a tí,
que quiero a otra que es más hermosa.

-Que (j)a no te quiero a tí
que quiero a otra que es más hermosa.
Que (en) mis ojos han visto a otra
que es más hermosa, que es más hermosa.

Y a las dos de la tarde
y él se marchó, y él se marchó;
la pobre de la niña
desmayadita se quedó.

-Oh, madre mía, vente,
ven a mi lado, ven a mi lado
que antes que no me muera
darte un encargo, darte un encargo.

-Oh, madre mía, vente,
ven a mi lado, ven a mi lado.
que antes que no me muera
darte un encargo, darte un encargo.

Cuando yo seré muerta
y mis amigas vendrán a verme
ponme el v(i)stido blanco
de casamiento, de casamiento.

Ponme el vestido blanco
que me regaló
mi amor y prenda, mi amor y prenda.

También me pondrás
la cruz de perlas que me regaló
mi amor y prenda, mi amor y prenda.

Y si él viene,
y si él viene,
cierra la puerta madre,
cierra la puerta, que no me vea.

Y si él viene,
y si él viene,
cierra la puerta madre,
que no me vea, que no me vea.

Un día de Carnaval,
un día de Carnaval,
de gitana me vestí,
me fu(e) en un salón de baile
y a donde mi amante fui.

Al entrar en el salón,
al entrar en el salón,
ya me llamaron gitana:
-Dime la buenaventura,
dime con sal y salero
la suerte que tendré yo.

-Dime la buenaventura,
dime la buenaventura.
-No te la puedo decir
porqué no soy gitana pura.

-Dame la mano, gachí,
dame la mano, gachí,
que con muy pocas palabras
te contar(á) tu vidilla.

-Las rayas de tu mano pintan,
las rayas de tu mano pintan
que eres un calaverón
que amante de dos mujeres
yo te diré cuales son.

Y una m(u)rena presente
y una m(u)rena presente
y una rubia como el sol.
No te cases con la rubia
que será tu perdición;
cásate con la morena
que será tu salvación.

Tú a dos mujeres amas,
tú a dos mujeres amas,
pero no de corazón
sinó para hacer el fanfarrón.

Si quieres venir a solas,
si quieres venir a solas,
te diré un s(a)cretillo:
que cuando veas a tu hijo
no le gires más la cara.

Noche clara, tranquila y serena,
y el marinero remando decía:
-Me tiene atado la dulce cadena
de tus mimos, prenda mía.

Y allá a la playa una voz contestó,
de una mujer que con placer y así cantó:
-Ven mi amor, que quiero darte a conocer,
con primor la dicha de mi fiel querer
y el claror del tibio bello amanecer
podrás e(s)laborar la cadena tejer (?).

Y el marinero muy (a)n(e)morado,
y al escuchar las promesas galantes,
y el marinero tornó a la ribera
y encadenó con sus brazos amantes
a su linda compañera.

Y allá la playa una voz contestó,
de una mujer que con placer así cantó:
-Ven mi amor que quiero darte a conocer,
con primor la dicha de mi fiel querer,
y al besar tu boca de temprana flor
podrás e(s)laborar la cadena de amor.

Y el marinero muy (a)n(e)morado
de aquella joven fue pronto el esposo,
y del fruto de sus adorados amores
nació un niño muy hermoso.

Y en cada noche en la orilla del mar
su hijito fue con su mamá para cantar:
-Ven papá, que así muy feliz yo seré,
pues sinó desconsolado moriré,
pues mamá no cesa nunca de llorar
y creo que la pena la puede matar.

Y en noche oscura de rara tormenta,
y el marinero por su triste suerte,
y en alta mar con las olas luchando
sin consuelo halló la muerte.

Y en cada noche en la orilla del mar
su hijito fue con su mamá para cantar:
-Ven papá, que así muy feliz yo seré,
pues sinó desconsolado moriré,
pues mamá no cesa nunca de llorar
y creo que la pena la puede matar.

Per a Sant Antoni,
ballades hi ha;
per a Sant Baldiri,
tot el poble hi va.
Si n'hi ha tres donzelletes,
són de l'Empordà,
l'una diu a l’altra:
-Hi nirem a ballar,
que l'hereu Riera
(i)a ens vindrà a buscar.

La primera dansa,   la'n treu a ballar;
la segona dansa,   la nova arribà.
-Apa, hereu Riera,   podes ben dansar,
tens la teva aimada   que a la mort està.
-Perdonin senyores,   que me'n tinc d'anar,
tinc la meva aimada   que a la mort està.
(I)a en gafa el sombrero,   bastó a l'altra mà,
dóna un volt a plaça   i a Ripoll se'n va.
Se'n va a la casa   on solia anar.
I al pujar l'escala,   la sent sospirar;
(i)a n'entra en el cuarto   sin dir-ne qui hi ha.
-Déu lo guard, Maria,   Maria, com va?
-Per a mi, Riera,   molt malament va;
febre nit i dia,   que em cui(d)a a matar.
Gira els ulls en terra   i es posa a plorar.
-Per a mi, Riera,   no has pas de plorar;
tinc una germana,   t'hi podràs casar,
i si no t’agrada   pel món ja n'hi ha.
Les joies que porto   ja els hi podràs dar.
Se'n va a la iclèsia,
davant de la Verge   es posa a pregar:
-Oh, Verge del Carme,   si em voleu ajudar,
torneu-me l’aimada,   que a la mort està.
I al cap dels vuit dies,   Maria es llevà,
i a les tres setmanes   ja es varen casar.

Tral·laral·la, lal·laral·la,
lal·lara, lalà.

I ara s'ha dictat
i una cançoneta,
de un fadrinet
i una minyoneta;
tres anys se tractaren
i es varen casar,
les seves besades
jo us vull esplicar.

I ell es diu Josep
i ella es diu Maria,
són de Sant Martí,
terra divertida.
Ell és fill d'un sastre
i en fa de sabater,
la minyona és filla
d'un mestre barber.

Jo m'hi vaig casar
i amb molta alegria,
i ara si pogués
ja em descasaria;
tres-centes lliures
me'n donaren de dot,
i al cap del(s) tres mesos
ja els hem gastat tots.

No sap de cuinar
ni de fer escudella,
i un dia va fer
caracols amb ceba,
també cols i bledes
(a) hi va barrejar;
perquè vaig renyar-la
me'n va taponar.

Caseu-se fadrins
i amb una pagesa,
no us enganyi el dot
ni la boniquesa;
feu que en siguin bones
per a treballar,
que la boniquesa
no us donarà pa.
Feu que en siguin bones
per a treballar,
que la boniquesa
no us donarà pa.