Cançons
La despitada per amor
Un dia me n’anava
solet per un camí,
veig venir una donzella
que anava tota sola,
venia dret a mi.
-Tu, fadrí, que festeges
i vius enamorat,
no et fiïs de donzelles,
són falses totes elles;
que a mi m’han enganyat.
Falsa i dissimulada,
traïdora del meu cor,
no siguis tan ingrata,
que el mal de l’amor me mata
si no em dones l’amor.
-L’amor jo te’l daria,
pro no te’l puc donar,
perquè n’estic privada
del pare i de la mare,
també del meu germà.
-L’amor que tu no em dones,
tu ja te’ls pots quedar;
que jo per falta d’atre
no me vu(i) pas casar.
El primer autor en recollir aquesta cançó estròfica fou Josep Cortils i Vieta (1839-1898) als anys 80 del s. XIX, primer al núm. 36-37 del Butlletí mensual de l'Associació d'Excursions Catalana (1881) i després a "Ethologia de Blanes", un llibre sobre el folklore d'aquesta població escrit l'any 1886, en ambdós casos sense títol.
Més endavant fou recollida per Joan Tomàs per a l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, durant la missió de recerca de 1926-1927 a la Casa de Caritat de Barcelona, amb el títol "Un dia me n'anava".
Al llibre "Tossa. Cançons d'abans" (Centre d'Estudis Tossencs, 2025), Maria Gràcia Puigdemont i Fidel Aromir fan notar que l'última estrofa és la mateixa que l'última de la versió d'en Vicenç Esteban de la balada "A l'horta del meu pare".
