Ara s'ha dictat
una cançoneta
de un fadrinet
i una minyoneta,
deu anys es tractaren
i es varen casar,
les seves passades
jo us vu(i) explicar.

Ell es diu Josep,
ella es diu Maria,
són de Sant Martí,
terra divertida.
Ell és fill d'un sastre
i en fa de sabater;
la minyona és filla
d'un mestre barber.

-Jo m'hi vaig casar
i amb molta alegria;
ara, si pogués,
me'n descasaria.
Tres-centes lliures
n'hi daren de dot,
i al cap dels sis mesos
s'ho hagué gastat tot.

No sap de cuinar
ni de fer escudella;
un dia va fer
caragols en ceba,
també cols i bledes
(a)hi va barrejar,
perquè vaig renyar-la
me'n va taconar.

Caseu-(se), fadrins,
amb una pagesa,
no us enganyi el dot
ni la boniquesa;
feu que sigui bona
per a treballar,
que la boniquesa
no us donarà pa.

-Ai, fill meu, per què no et cases?
-Ai, mare, ja em casaré,
em casaré amb una dama,
lailumflà, lai, lailireta,
filla d’un gran cavaller.

I assenteu-la'n en cadira,   no li feu pas fer ben re,
i assenteu-la'n en cadira   i ensenyeu-li el brod(e)r;
si el brod(e)r no li agrada,   no li feu pas fer ben re.
Quan Don Jaume va ser fora,   porqueirola la fan ser.
Si la fan ser porqueirola   de cinquanta llodriguers,
i al cap de los set años,   porqueirola va cant(e)r.
-I aparteu-(se), los meus patges,   i aparteu-(se) els cavallers;
sento(c) una veu molt clara,   me pareix que és ma muller.
Déu lo guard, la porqueirola.   -Déu lo guard, lo cavaller.
-No em diria, porqueirola,   on podria anar a allotj(e)r?
-Vagi a casa de Don Jaume,   que puesto n’hi sol haver.
-Vamos, vamos, porqueirola,   vamos, vamos a sop(e)r.
-Haig de fer-ne set posades,   i encara no n’he fet tres;
hai(g) de fer un feixet de llenya,   i encara no l’he fet.
Set anys no sóc guardat l’home,   i aquesta nit io no podré;
què en diria lo Don Jaume,   què en diria quan torné(s)?
-No t’espantis, porqueirola,   que Don Jaume ja torn(é).
On tens el vestit de seda,   del dia que ens vam cas(e)r?
L’endemà, a punta d’alba,   la mestressa la crid(é):
-Vamos, vamos, porqueirola,   a engegar los llodriguers.
-Que hi vagin les vostres filles,   com anys la meva muller;
si no fossiu la me(u) mare,   el cap us faria escapç(e)r.

Ai, mestressa agraciada,
jo no sé com us ho feu,
que quan vós aneu a missa,
sembleu la Mare de Déu,
sembleu la Mare de Déu.

L'hereu d'aquesta casa
és petit i és eixerit;
té una rosa a cada galta
i un clavell a cada dit
i un clavell a cada dit.

L'hereu d'aquesta casa
de petit se'n farà gran;
farà caure les donzelles,
com els ocellets el ram,
com els ocellets el ram.

El colom volta la torre,
la'n volta de peu en peu;
les ninetes que hi ha a dintre
són més blanques que la neu,
són més blanques que la neu.

L'amo d'aquesta casa
n'és un home molt honrat;
sempre diu a la mestressa:
-Fe(s)-(e)ls-hi força caritat,
fe(s)-(e)ls-hi força caritat.

L'amo d'aquesta casa
n'ha tingut una gran sort;
n'ha arreplegat una jove
que és rossa com un fil d'or,
que és rossa com un fil d'or.

L'amo d'aquesta casa
n'és un home molt de bé;
fa caritat a tots els pobres
i en els gotxaires també,
i en els gotxaires també.

El pobre terrisser,
i el pobre terrissaire
se'n (a)ixeca de matí
i a treballar se'n nava, ai!
Ai, ai, ai, ai, ai, ai!

(Con) és al mig del riu,   el ruc n'hi'n cau a l'aiga:
-I aixeca't, ruquet meu,   que ens n'irem cap a casa.
Quan és al mig carrer,   veu la porta tancada,
pregunta pels veïns   si n'han vista l'Eulària.
-No l'hem vista d'avui,   en deu ésser malalta.
I se'n va a cal fuster   a manllevar una escala,
puja paret amont,   con si'n fos una rata,
guaita pel finestró   i en veu una sotana:
és el senyor rector,   que en confessa l'Eulària.
I se'n va pels carrers:   -Dones, qui en compra banyes?
Compreu-me'ls en a mi,   que els en porto més llargues
que cap moltó i cap cabrit.

Rafelet si en vas a l'era,
passaràs pel Mataró,
trobaràs la Marieta
que es pentina en el balcó.

Rafelet n'hi'n va passar-hi,
Marieta en va trobar,
li va caure la pinteta,
Rafelet li'n va collir.

- Tingui, tingui Marieta,
es cabi d'escarpir.
Mocadons a tres pessetes,
talons repicons,
l'escudella no li agrada,
les cols de l'hort tampoc,
domés li agrada
la confitura...
(que li regala)
que li regala el seu xicot.

Rafelet si en vas a l'era,
taca, taca, tacatà,
taca, taca, taca, taca
taca, taca, tacatà,
ja està!

No us caseu pas, noies,
amb cap tixador
que tots són borratxos,
que tots són borratxos,
que tots són borratxos
i us daran bastó.

El dissabte al vespre:
- Noia (Dona), dó(na')n sopar.
- Dó(na)'m la se(t)manada,
dó(na)'m la se(t)manada,
dó(na)'m la se(t)manada
per (a)nar a pagar el pa.

Se'n (ai)xeca de taula 
li'n fot un plat pel cap,
se'n va a ca sa mare,
se'n va a ca sa mare,
se'n va a ca sa mare,
(i) amb el cap trencat.

- (I) ai, filla meva,
qui t'ha fet això?
- M'ha vingut borratxo,
m'ha vingut borratxo,
m'ha vingut borratxo
i m'ha donat bastó.

- (I) ai, filla meva,
si em 'guessis cregut,
series casada,
series casada,
series casada
i amb un sant geperut. 

El mico i la mona
ballaven el ball inglès,
la mona no en sabia gaire
i el mico no hi entén res.

La mona anava descalça,
i el mico portava esclops;
n'hi('m) fot una trepit(x)ada
que li fa saltar els unglots.

La mona desesperada:
-Ai, ai, que no podrem ballar.
I el mico l'aconsolava:
-I uns esclops et vull comprar.

Ja està!

Les noies d'aquí Figueres
són molt pitreres
per (a)nar a ballar;
se'n van cap a la Muga,
(a)gafen la canya d'anar a pescar.
Pesquen anguiles i bacallans,
també sardines sense escatar.

I un dia me les mirava,
les contemplava
amb els ulls oberts;
les cames m'hi deien ves-hi 
i el cor me'n feia catric, catrec.
Ai, Pepet de mi vida, puja'm al carro,
que si no m'hi puges, jo me desmaio.

Tota soleta vindré,
sí, vindré,
tota soleta vindré,
sí, vindré,
i acostadeta en el carro
i al teu costat estaré.

Laral·lalara, laral·lalà,
laral·lalarala, ralal·lalà.
Se acabó!  

Jo sóc l'estanya p(i)elles
que he vingut d'Itàlia a aquí
per adobar unes casseroles
per poguer-me mantenir.

Que te creus que tinc molta de gana?
Que te creus que no puc menjar?
Som vingut en aquí, en Espanya
sols per fer-me-la p(e)ssar. (?)

I un dia passant per Tosques,
un dia de festa major,
que de gana que en tenia
em vaig menjar el senyor rector.

El senyor rector però gemegava,
con el vaig tenir-lo a dins,
me'n feia una (?)
com si fos un gran l(l)apin. (?)

De gana ningú en pateix,
i la misèria m'envesteix.
Déu meu!

I un dia passant per Tosques,
en vaig veure un guàrdia urbà,
que amb la punta de la porra
en (ar)rastraba (?) un capellà.

De gana ningú en pateix,
i la misèria m'envesteix.
Déu meu!