Observacions:

Són diverses corrandes que es cantaven durant la Pasqua per les caramelles per part dels gotxaires o caramellaires. En aquest cas es cantaven a la mestressa de la casa, a l'hereu, a l'amo i a la jove. 

Jaume Ayats, al llibre "Les chants traditionnels des pays catalans" (2008) – malauradament només editat en francès –, explica com el nom de "corranda" va fer fortuna als cercles literaris de la Renaixença catalana (últim terç del segle XIX), per la proposta que en va fer Jacint Verdaguer. A partir d’aquell moment, el terme va ser utilitzat per anomenar tots els gèneres de cant improvisat de Catalunya.

En el passat, segons explica Ayats, la comitiva de joves passava per totes les cases d’una parròquia per demanar diners. Els textos, organitzats en quartets heptasíl·labs de rima (consonant o assonant) als versos parells, s’improvisaven sempre sobre una mateixa melodia. Els caramellaires i un instrument responien repetint una part de la melodia o cantant una tornada concreta, mentre el corrandista meditava una altra corranda. Així es cantaven unes corrandes de salutació quan s’arribava a una casa, uns elogis cap al senyor i la senyora i sobretot unes de dedicades a les noies. Finalment, es demanava una almoïna (o menjar). Si no donaven res, començaven llavors les corrandes per maleir la gent de la casa, amb un to satíric i a vegades cruel.  Es diu que alguns corrandistes havien arribat a cantar més de tres-centes corrandes seguides. Un dels moments més esperats es produïa quan es trobeven dos corrandistes de grups diferents i s’enfrontaven cantant.