Per vosaltres, ninetes hermoses, va aquesta cantada;
p(o)s la Pasqua (i)a n'és arribada per fer-vos gatzara.
I cantant esperem aquell dia que tan dolç serà,
amb molts ànims i amb molta alegria,
ma dolça pubilla (i)o podré abraçar.

Quin jorn més tranquil
aquell en serà
(com) ton cor humil,
com rosa d'abril,
dintre el meu vindrà.
Quin goig fa el pensar
com s'estima tant,
que la donzelleta,
bonica nineta,
sospira escoltant.

Oh cel blau, cel estrellat,
per què quan de nit (te) miro,
sense adonar-me’n, sospiro,
esplaiant algun dolor?

És tal volta perquè tapes
com cortina desplegada
de la nostra pàtria aimada
el vivíssim resplendor.

A la torre xica   i a la torre gran,
si n'hi ha una Pepa   que l'estimen tant;
de tant que l’estimen,   no la casaran.
Se'n va a la riera a rentar   un davantal.
Mentres el rentava   passa el seu galant:
-Què hi fas aquí, Pepa?   Què hi fas aquí tant?
-Rento les faldilles,   també el davantal,
per anar bonica   el dia de Nadal.
El galant l’agafa,   la puja al cavall.
Els carrers de Lleida   els passa plorant.
-Per què plores, Pepa?   Per què plores tant?
-Pel pare i la mare   com ho sab(e)ran;
com són gent sentida   d'això moriran.
-Que es morin, que es morin,   (i)a els enterraran,
i amb flors i violes   (i)a els hi portaran.

Flor de lliri, lliri,
flor de lliri blanc.

La fadrina va a la font
a buscar un cantiret d'aigua,
refilant com un ocell
i saltant com una daina.
Tral·larala, tral·larara,
rarara, rarà.

Al passar prop del molí
trob(a) algú que l'esperava,
trob(a) el fill del moliner
que li fa la mitja riaia.
Tral·larala, larala,
traral·la, ral.là.

- Si tu em donessis el clavell,
jo te'n donaria un altre.
Si tu em fessis un petó,
io te'n tornaria quatre.

Tral·larala, larala,
traral·la, ral.là.
 
- Molt trigaves a arribar
- És la font que a penes raja.
- Molt enfarinada vas!
- És la pols que aixeca l'aire.
Tral·larala, larala,
traral·la, ral.là.

- Jo no veig que faci vent
ni que aixequi pols tan blanca!
- Aquí dalt pot ser que no...
però allà baix fa un altre oratge.
Larala, traral·lalà,
trararà, rarà.

Quan io tenia quatre anys,
el pare em duia amb la barca
i em deia quan siguis gran
no et fiïs mai de la calma.

El mar semblava un mirall,
la lluna plena hi brillava,
la barca no ens dava espai
sempre parada amb la calma.

       -És molt llarga aquesta, eh?-

Muntanyes regalades   són les del Canigó,
que tot l'estiu floreixen,   primavera i tardor.
El pare m'ha casada,   m'ha donada a un pastor;
ell se'n va a la muntanya,   io resto al Rosselló.
Ell beu de l'aigua clara,   jo bec vi del millor;
ell dorm damunt la palla,   io en llençols de cotó.
Ell menja pa moreno,   jo en menjo del flecó;
ell cull brotets de menta,   io floretes d'olor.

Io que no l'aimo gaire,
io que no l'aimo, no,
io que no l'aimo gaire
la vida del pastor.

Un inglés vino a Bilbao
y a ver la ría y la mar
pero al ver las bilbaicas
ya no se quiso marchar.

- Y dijo
- Qué les dijo?

Vale más una bilbaica
con su cara bonita,
con su gracia y su sal,
con su gracia y sal,
que todas las americanas
con su immenso caudal,
con su immenso caudal,
con su immenso caudal. 

Una cançoneta nova   bé la sentireu cantar,
treta n'és d'una minyona   que a la vall d'Andorra està.
Tres fadrins que la festegen,   tot(s) tres s'hi volen casar,
i (a) l'un é l'hereu Riera,   l'atre n'é l'hereu Cerdà,
l'atre n'é l'hereu del sastre,   tabé s'hi pensa casar;
I un diumenge i a la tarda,   i el Cerdà si se n'hi va;
-Déu la guard, Dona Maria,   i de salut cum li va?
I a (v)on té la seva filla,   que pe la casa no va?
-La me(u) filla és a la plaça,   és a la plaça a ballar,
i ab el jove que ara balla   pensant si s'hi casarà.
I el Cerdà gafa la mula,   dret a la plaça se'n va.
Si li'n dóna u(i)adeta,   u(i)adeta li tornà;
la segona u(i)adeta,   ja se'n gafen pe la mà.
Set anells del(s) que portava   i al dits els hi va posar,
i amb la noia de Dona Maria   i el Cerdà s'hi va casar.

Tu festeja-la i jo pleideja-la,
veurem qui la'n cansarà.

N'hi ha vint-i-nou presos
a dins de la presó,
canten i s'alegren,
la vida mia,
cantant una cançó,
la vida amo(r).

La reina se'ls escolta   i a dalt del seu balcó,
més petit se'n talaia,   ja plega la cançó.
-Canteu, canteu, los presos,   no plegueu per mi, no.
-Com cant(a)ríem, senyora,   no podem de tristor.
Fa un mes o tres semanes,   de pa no n'hem vist, no.
-Me'n vaig a dir (a)l meu pare,   si em vol donar un do.
-Filla Margarida,   quin do vol(d)ries tu?
-Pare, lo meu pare,   les claus de la presó.
-Filla Margarida,   aquest no l'hauràs, no,
demà serà diumenge,   els penjarem a tots.
-Pare, lo meu pare,   pengeu-m'hi en a mi i tot.
-Diries, Margarida,   quin é el teu aimador?
-És aquell que es diu Xicu.   -Serà el primer de tots.
-I al cap de la forca,   poseu-hi un ram de flors,
que (con) la gent ho vegin   diran Déu t'ha perdó;
Déu t’ha perdó, Margarida,   és mort(a) pe l’aimador.

I el pardal quan s'hi acotxava,
feia remor, feia remor,
per veure si ho sentiria
la seva amor, la seva amor.
 
La seva amor n'està dins França,
que no en sent res, que no en sent res,
sinó un mosso de la casa,
o bé el traginer, o bé el traginer. 

Sinó un mosso de la casa,
o bé el traginer, o bé el traginer.
(...)

-Les onze hores són sonades, 
vés-t'hi a allotjar, vés-t'hi a allotjar.
-Jo a allotjar no hi vaig encara:
vaig de camí, vaig de camí.

Si en vaig fer una prometença
i a Sant Magí, a Sant Magí;
que a Sant Magí vaig ser-ne (?)
vaig suplicar, vaig suplicar.
 
Que em deixés tornar a me(u) terra
per festejar, per festejar.
(...)

La traïdora de la burra
va estrompassar.
(...)

(...)
-Si us heu fet mal, si us heu fet mal.
-I un xic xic, i no pas gaire,
ja curarà, ja curarà.