Tota la nit somiant  
que els Reis van a casa seva,
la Isabeleta ha passat
al llit ben abrigadeta.

Pensant què li'n portaran
els reis en a la finestra,
de matí, de matinet,
se'n (ai)xeca la Isabeleta.

Per veure què li han deixat
el(s) reis en a la finestra,
aixís que obre els finestrons
ja en els seus papàs desperta.

Que en veu de coses un munt,
en salta i riu de contenta.
- Veus? Els Reis s’han recordat
que eres bona minyoneta.
 
- Si en vols creure'n els papàs
i en vols creure'n a la mestra,
un altre any te'n portaran
de coses a la finestra.

Escarbat bum-bum
pos(a)-hi oli, pos(a)-hi oli;
escarbat bum-bum
pos(a)-hi oli en el llum.

Si al llum no n'hi ha
l'escalfeta, l'escalfeta;
si al llum no n'hi ha
l'escalfeta si n'hi haurà.
 

En aquí el veïnat 
un jove n'hi ha 
que se'n diu Pepito. 

Que per conquistar 
se'n posa a ballar
i (a)neu-li al radera.

Moltes diu que n'hi ha 
que hi volen ballar
i no saben com fer-ho.

Jo us ho diré:
- Feu-li el paper
(a)neu-li al radera.

Me'n (a)grada molt 
sols per fer-ne conquista
després de tot
en té un posat d'artista.

No fos perquè
i més m'agradaria,
m'agrada el seu ballar,
m'agrada el seu caminar
i sembla un artista.

Quan vaig ser capaç
de ser un escarràs
a tothora,
me varen fer ser
filla de teler,
teixidora.

La fàbrica a mi
me fa sentir
vanitosa
perquè aquell tipet tan ufanós 
era el més vistós.

Pupil·la de caliquenyo
barret de tort
me fa sentir un xiquet guenyo
va ser la sort.

Després quan amb mi ia va descobrir
va passar per totes pel mal camí,
la disbauxa...

Pels carrers estrets 
amb quatre vailets
a tothora...

(No recorda res més)

Si (e)t vols casar
i xicota vols trobar bufona,
vés a ballar
a la bella ciutat de Girona.

A la ciutat de Banyoles
no sabeu què hi va passar:
la camisa de la Forra
(Cor: Què?!)
diu que li varen cremar.

Era una nit estelada,
de les del mes de febrer;
van veure que s'encenia
(Cor: Què?!)
(a l')apuntar-hi un paper.

Diuen que en Gratacimolses
s'hi va posar tot seguit
pensant-se po(gu)er-ne treure
(Cor: Què?!)
uns quants calers per fer-se un vestit.

Però no sabeu què en va treure
después de molts pocs centimets:
vint-i-cinc o trenta cèntims
(Cor: Què?!)
diu per po(gu)er-se'n anar a afaitar.

A la vora del camí,
del camí d’anar a l’escola,
se n'aixeca un pomeró
que n’està tot ple de pomes.

Sota l’ombreta què hi fas
hi reposem una estona.
No tremolis pomeró,
que no et tocarem cap poma.

Jo sóc la filosa
de veu reganyosa,
que sempre treballa
al mig del carrer;
jo explico la història
que sé de memòria,
veniu a la vora
que vos la diré.

Per anys endarrere,
quan jo encara n’era
petita com ara
els que m’escolteu,
mon avi tenia
aquella masia
que a terra en ruïnes
encara veieu.

Els mals de les guerres
trinxaren les terres,
cremant les espigues
el foc dels canons;
els camps i mesures, 
farcits de malures,
la fam hi portaven
pels quatre cantons.

Quan l’avi va veure
tants mals, i va creure
la hisenda perduda
per tants de perills,
va dir al meu pare:
-Ets jove tu encara
treballa i ensenya’n
també en els teus fills.

L’orfenet va de camí,
peu descalç i poca roba;
un allau de pluja i vent
a una balma se l’emporta.

Pobre orfenet,
plora de fred,
plora de fred
i tot tremola.

A la balma aixoplugat,
mira al ras i s’esbraona;
no s’obira ni un ramet,
ni un coscoll, ni una gatosa.

Pobre orfenet,
plora de fred,
plora de fred,
mirant a fora.

Al seus peus cau un ocell
decandit i sense força;
el recull tremolejant
i amb l’alè tot el retorna.

Pobre orfenet,
plora de fred,
plora de fred
i ve la fosca.

Amb l’ocell a prop del cor,
s’ha adormit sobre la roca;
quan l’ocell piula al matí,
ell no es mou ni gens ni gota.

Pobre orfenet,
és mort de fred,
és mort de fred
i l’ocell vola.

Mireu mon cor de pare amorosíssim,
en creu morint, d’espines coronat.
No n’hi claveu cap més, al cor dolcíssim
que tan nos ha estimat, que tant nos ha estimat.
No n’hi claveu cap, més al cor dolcíssim
que tant i tant nos ha estimat.

Tinc per les Verges palmes i corones,
pels joves somnis, música i amor,
glòria i records pels avis i matrone(s),
pels infantets dolçor, pels infantets dolçor.

Té la nina aimador(s), lo lliri abelles,
lo més petit verger son rossinyol.
I jo que lliris faig florir, estrelle(s)
tinc que plorar,  plorar tot sol.
Tinc que plorar tot sol.