Les campanes de Celrà
toquen a festa, toquen a festa;
les campanes de Celrà
toquen a festa fent ning-nang, ning-nang.

Sóc papalloneta
que visc dintre el bosc;
tinc aletes fines
plenes de colors.
Primer vaig ser eruga
vestida de verd,
que m'assaciava
de cols de l'hortet.

I en tornam-me ninfa
com d'encantament,
en papalloneta
devingué el bon temps.

No agafeu les papallones
puig que som al cim del bosc
i en tocant les nostres ales
ja ferides som de mort.

I al damunt d'un calze
d'una tendra flor,
allà les nits somioses
hi faig la non-non.

No agafeu les papallones
puig que som al cim del bosc
i en tocant les nostres ales
ja ferides som de mort.

Ai, quan l'hinvernaren
tot ho fa macir (?),
les nostres aletes
no es poden obrir.

Les nostres companyes,
les flairoses flors,
per boscos i prades
ia totes s'han mort.

Dintre la boscúria
morí de tristor
en papalloneta
pobres papallons.

No agafeu les papallones
puig que som al cim del bosc
i en tocant les nostres ales
ja ferides som de mort.

Escolta, bonica,
tu en seràs la donzelleta més aimada.
Escolta, bonica,
tu ja no en seràs mai de mi oblidada.
No oblidis tu,
no oblidis tu
l’amor més constant.

Llevantina, llevantina,
creu en mi.
La donzella enamorada
resa trista, tota sola,
perquè es sent abandonada;
de l’aimant es desconsola.
I vençuda d’enyorança,
per calmar i el seu sofrir,
espera sense recança
morir.

El món, amb tu, el veig molt més bonic,
molt més bonic.
El món, amb tu, el veig molt més bonic,
lara, lala, lalà,
lara, lala, lalà.

Escolta, bonica,
tu en seràs la donzelleta més aimada.
Escolta, bonica,
tu ja no en seràs mai de mi oblidada.
No oblidis tu,
no oblidis tu
l’amor més constant.

La mare sempre em diu:
-Nena fes l'ull viu,
que l'edat et passa.
Mentres tinguis relacions,
deixa't raons,
no en donguis carbassa.

Ai, quin consol, desconsol
que tenia jo!
Ai, quin neguit, quin neguit
no trobar marit!

(Quan) me poso la cotilleta,
fai(g) ai, ai, ai,
fai(g) ai, ai, ai.

Que em va petita,
que em va estreta;
ui, me'n fa veure les estrelletes.
Ai, ai, ai, 
ai, ai, ai, ai!

El general Bum-Bum
quan se'n va a la guerra,
damunt el seu cavall
fa tremolar la terra.

Damunt el seu cavall,
tremola que tremola,
damunt el seu cavall,
tremola amunt i avall.

Aparteu les criatures
que el cavall no és de cartró,
no en gemega ni en té por.

Ram-patapam, teré-teté,
patapim, patapum.
Se'n va a la guerra
el general Bum-Bum.

A la voreta del mar
n’hi ha una donzella,
n’hi ha una donzella,
que en brodava un mocador
de fina seda,
de fina seda.

Quan n'és a mi(t)jan brodat,   li'n manca seda;
ja en veu venir un mariner   a tota vela.
-Mariner, bon mariner,   que en porteu seda?
-Quina seda voleu vós,   blanca o vermella?
-Vermelleta la'n vull jo,   que és millor seda.
-Pujareu dalt de la nau,   triareu d'ella.

Un biciclista de pega botó, 
va caure al mig del fang, patim, patam!
I en el rulé se li'n va fer
un esparrec que se'l tapava amb un paper.
Aquell paper deia així(s):

Un biciclista de pega botó, 
va caure al mig del fang, patim, patam!
I en el rulé se li'n va fer
un esparrec que se'l tapava amb un paper.
Aquell paper deia així(s):

(...)

Aquí dalt de la muntanya
n'hi ha un gros ocellàs
que amb el bec toca sardanes
i amb la cua el contraba(s).

Io en vui xacolata,
io en vui txacolata,
io en vui txacolata
de la txacolatera.

La que més m'agrada
és la llaminera;
jo en vui de la marca
la txacolatera.