La muntanya venerada
a mi em té robat el cor,
de nit parla amb l’estelada
i de dia amb el sol d’or. 

Ella s’alça enargullida,
alta i ferma sobre el pla,
perquè té tota la vida
i la força del demà.

Quan la plana sigui morta,
quan no hi resti ni un ser viu,
la muntanya, encara forta,
alçarà son front altiu.

Un cuc de terra, pobre cuc,
va enamorar-se d’una estrella.
Ell era un cuc feixuc, p(e)ruc,
ella era tota meravella.
Olariú, olariú, riu-te’n si vols,
de la cançó,
que a mi no em fa riure, no!

És la Moreneta  
la fe del poble català
l'estel del seu camí
l'afany dels seus amors.

De l'escolania
la veu al cel han escoltat
i el so de la oració
ressona per tot Montserrat . 

Laralaralala, lalalala,
laralaralala, lalalala.
Laralaralala, lalalala,
laralaralala, lalalala.

Tota la muntanya
et volta donant-se les mans;
sardana de l'amor
d'un poble de cristians. 

Sona la tenora
no sé què tenen els seus cants.
Vetlleu Senyora
pels catalans.

Si n’hi han tres pastorets,
si n’hi han tres pastorets,
tots a dintre d’una cova,
tots a dintre d’una cova.

Un en toca el violí,
un en toca el violí,
l’altre en toca la viola.
l’altre en toca la viola.

L’altre en toca el tamborí,   i això n’és música doble;
Sant Josep se’n va a ballar,   amb jaqueta i calça closa.
-Vo(l)s venir, Verge, a ballar?   -No en sóc gaire (galintosa),
n’hem tingut un infantet   boniquet com una rosa.
-Unt (a) l’a(n)irem a batejar?   -A la font de Santa Clara.
-Què en tirarem pel bateig?   -Pinyonets i vellanetes;
els pinyonets seran pelats,   les vellanes ensucrades,
els pinyons seran pels nois,   les vellanes per les noies.

L'airet, l'airet, l'airet la matinada
del ric estiu, del ric istiu, del ric istiu,
repega, replega, replega de la rosada
que llança el riu, que llança el riu, que llança el riu,
el riu!

La merda de la muntanya no fa pudor, pudor!
Encara que la remenis amb un bastó, ai, no!

L'airet, l'airet, l'airet la matinada
del ric estiu, del ric istiu, del ric istiu,
arrepega, arreplega, arreplega de la rosada
que llança el riu, que llança el riu, que llança el riu,
el riu!

Tot istiu, tot istiu, tot istiu,
va cantant la mallerenga.
Tot istiu, tot estiu, tot istiu,
tot alegra, tot reviu.

Ocellet, bon ocellet
de la mantellina negra,
l'ocellet n'és del bon temps,
la florida primavera.

Amb ton cant festiu,
gentil mallerenga,
amb ton cant festiu,
tot alegra, tot reviu.

Amb ton cant festiu,
gentil mallerenga,
amb ton cant festiu,
tot alegra, tot reviu.

Tot istiu, tot istiu, 
Tot istiu, tot estiu, tot estiu!

N'era una nit estrellada,
en el divuit de febrer,
la camisa de la Forra
-Què?
Li encengueren un paper.

I el senyor Gratacimolses
s'hi va vol(gu)er embolicar,
pensant-se po(gu)er-ne treure
-Què?
Vint-i-cinc o trenta cènti(m)s
per po(gu)er-se anar a afaitar.

Ai, canta, canta, cançons amoroses
i posa't a ballar.