Jo en sóc de Camós
el xarro més gros
i cada dissabte
en pujo cap a vila
per anar a la barberia.

Perquè m'afaitin
aquest meu bigoti,
que em deixin ben guapo
perquè ella m'ho noti.

Jo en sóc de Camós
el xarro més gros,
jo en sóc de Camós
i n'estic orgullós.

Jo en sóc de Camós
el xarro més gros
i cada dissabte
en pujo cap a vila
per anar a can Xampi.

A veure si trobo 
alguna pubilla
que vull conquistar
amb el meu gec i l'armilla.

Jo en sóc de Camós
el xarro més gros,
jo en sóc de Camós
i n'estic orgullós.

Jo en sóc de Camós
el xarro més gros
i cada dimecres
pujo cap a vila
per anar al mercat.

I em poso ben guapo
i ser un bon reclam
per vendre verdures
ous i l'aviram.

Jo en sóc de Camós
el xarro més gros,
jo en sóc de Camós
i n'estic orgullós.

Jo en sóc de Camós,
jo en sóc de Camós
el xarro més gros!

Sóc de Crespià i he vingut a Barcelona
fa un any i mig carregada amb dos farcells
i tot seguit vaig llogar-me per minyona
a un quart pis de la ramba dels ocells.

Ara en festejo amb un sargento
que és del quartel del Bonsuccés
i quan rento els plats amb ell penso
i així(s) en trenco dos o tres.

La senyora ja ho diu:
per l'amor d'aquest soldat,
em deixaran la cuina 
sense un got ni un plat!

El diumenges quan sortim a passeiu
jo li parlo, parlo català, ell em parla, em parla castellà
i jo li dic: -Ai carinyo, no t'entiendo;
sols entiendo, sols entiendo el català.
Sóc de Crespià!

Quan les vaques baixen tortes
i els vedells volen mamar,
diu que hi hurà neu a muntanya,
dalt del puig i a baix al pla,
lalalà.

Que magres les passarem
si les vaques llet no donen
i les gallines no ponen;
ai, no sé què menjarem,
la, lalalà.

El temps passa depressa
si un es pot ben atipar;
però ai, que n'és de lent
si gana tens de passar,
lalalà.

Y en el Gurugú
se oye un retumbar,
eco de un clamor
del África entera.

I allà els soldats canten:

La meva Àfrica traïdora,
matadero d'españoles;
porque hay un cementerio
en totes les pos(s)iciones.

En el barranco del lobo
hay una fuente
que emana, que emana
sangre española.

Soms un quants joves,
que tenim la consciència molt neta.
I aquí hem vingut
a cantar una bona estoneta.
Tots bevem vi (bevem vi)
i també en fem alguna brometa,
què hi podem fer,
tots iguals no podem ser (podem ser).

Ai, pobra de la garrafa,
si et podem arreplegar,
quina palisa li solem dar,
si als nostres braços ve a parar.
Ve a parar!

Jo en conec una garrafa,
de un tamanyo colossal,
ben redoneta i ben feta,
i amb una gràcia especial.
I en el fondo hi ha un lletrero,
amb unes grans inicials,
que en diu: visca la garrafa
i els seus socis catalans.
Que en diu: visca la garrafa
i els seus socis catalans.
 
I el que vulgui venir,
li ha d'agradar el vi,
i el que vulgui catar,
ha de ser català, català!

Tots cantem, tots bevem,
per distreure nostres penes,
i perquè diguin les nenes,
de la garrafa en volem.

Tots cantem, tots ballem,
per distreure nostres penes,
i perquè diguin les nenes,
de la garrafa en volem!

Soms uns quants joves
que al dissabte de Glòria
fem un concert, ding-dong,
molt boniquet, ding-dong;
al qui li agradi,
que escolti i no badi,
la qüestió és bramar pels carrers.

Visca la gresca i la moral, tral·lararà!
Visca la gresca i la moral, tral·lararà!

La cançó -la cançó.
que cantem -que cantem-
en un dia de tanta alegria,
n'és cançó per l'amor
d'una nena que n'és molt bonica.
N'és cançó per tu,
nena dels uis blaus. 
Per favor, per favor,
nena maca surt en el balcó.
Ai, sí!

No tinguis cap por
d'aquests crits d'elefant
que corren cridant
per les places i els camps.
De nosaltres no t'apartis,
tenim bona voluntat.

La cançó -la cançó.
que cantem -que cantem-
en un dia de tanta alegria,
n'és cançó per l'amor
d'una nena que n'és molt bonica.
N'és cançó per tu,
nena dels uis blaus. 
Per favor, per favor,
nena maca surt en el balcó.
Ai, sí!

Miquelet un dia
se sent treballador,
va l'ayuntamiento
per col·locació.
I per la influència
de llur concejal
li donaren plaça
de municipal.
Xuflà-fla, 
xuflà-fla, xuflà.

Me'l posan de guàrdia
en un carreró,
per culpa del chucho
se arma la qüestió.
I el amo del perro,
per culpa del gos,
li engega un sopapo
que el tirà de cop.
Xuflà-fla, 
xuflà-fla, xuflà.

S'alça en Miquelet
roig com un pebrot,
posa la mà al sabre
i me li fot un cop.
Fou tan grande el golpe
i tan gran l'agressió,
que aquell pobre home
la pota estiró.
Xuflà-fla, 
xuflà-fla, xuflà.

Corren a dar parte
a l'autoridad,
vienen un policero
dels bigots molt llargs.
Y dice: -Senyores, aquí què ha passat?
Y allí le contaron
lo que allí passà.
Xuflà-fla, 
xuflà-fla, xuflà.

Ja me l'emmanillen,
ja me l'han lligat,
ja se me l'emporten
per a declarar.
I a la seva dona
i a(n) els seus fillets
els hi agarra un hipo
que es quedaren drets.
Xuflà-fla, 
xuflà-fla, xuflà.

Estando en capilla,
Miquelet pidió;
le sirven comida
digna de un marquès:
unes patatetes
i un lluç melonès,
una xamfaineta 
i uns caracolets.
Xuflà-fla, 
xuflà-fla, xuflà.

També per a postres,
uns pinyons torrats,
unes (a)vellanetes,
i ame(t)llons pelats.
I per a refer-se
del susto passat,
una garrafeta
d'anís escarxat.
Xuflà-fla, 
xuflà-fla, xuflà.

I això s'ha acabat!
Xuflà-fla, xuflà-fla, xuflà!

Carnestoltes, quinze voltes,
de Nadal, de mes en mes;
tots los dies fossin festes,
la Qu(a)resma mai vingués.

Les butxaques proveïdes,
no diguessin mai que no.
Tot lo dia cridaria:
-Noia, porta'm un porró 
d'aquell vi tan bo,
d'allà del racó. 

Un home que es diu Feliu,
un dia de l'altre (i)stiu,
en tenia mal de ventre,
li'n feren aigua de menta.
Bon cagar, 
el mal de ventre fas passar.

Al punt de la mitja nit,
ja li va caure un esquitx;
el llençol i la flassada
tot va anar de merda clara.
Bon cagar, 
el mal de ventre fas passar.

A la voreta del mar,
l'Agnès se'n va a treballar,
quan l'alba apunta;
i els seus ulls, en plor desfet,
va mullant el coixinet
on fa la punta.

Enyora a son aimador
que sembrà en son tendre cor
dolça esperança,
i el seu plor d'amor ardent
no és pas de penediment,
que és d’enyorança.

Fa cinc anys que ell va deixar
la vila d'Arenys de Mar
a sa promesa;
la pobresa l'ha esquardit
i a l'Amèrica ha partit
'cercar riquesa.

- Quan aquí retornaré
amb ton amor compliré -
deia, i marxava;
- Aquí t'espera mon cor -
amb tot puríssim amor
deia, i plorava.

Treballant amb fe constant
i ab anhel va treballant,
que res li'n sobra.
i per minvar sos fatics
en va fent puntes pels rics
perquè ella és pobra.

(A Arenys de) Mar ha tornat
aquest matí un potentat.
Ve de l'Havana;
n'és el fill d'un mariner
que ve casat amb muller
americana.

Quan sa arribada ha sabut,
l'Agnès en terra ha caigut
amb desmai presa;
cinc anys l'he plorat absent,
i avui ploro el mancament
de sa promesa.

Quan torna en sí del desmai
plena de dol i esglai
plora i gemega.
- Filla meva, viu per mi, -
sa mareta li va dir;
ta mare és cega!

La filla 'fega el seu cor
del desengany de l'amor
les penes juntes;
i plorant amb dol sens fi,
pren els boixets del coixí
torna a fer puntes.

Tot plorant i sospirant
la Inès en va treballant
que res li'n sobra.
I per minvar sos fatics
té de fer puntes pels rics
perquè ella és pobra.

La muller del potentat
'casa de la Inès ha entrat
fa poca estona.
- Per el fill que he de parir
el niuet m'haig de vestir,
bona minyona.

De ta rara habilitat,
moltes proves me n''han dat
ja tes companyes;
fés-me'n puntes i entredós
per adornar el fill hermós
de mes entranyes.

I amb honor podràs minvar
la pobresa que es tallà (?)
la sed revela. -
La Inès a l'oir això,
sentí una mortal fredor
que el cor li gela.

Es mira la post del pa,
veu que un sol mot(s) no n'hi ha...
i dubta encara.
Veu uns ulls en la foscor,
buits de llum i plens de plor
els de sa mare!

- Mare meva, -diu amb fe,-
sols per vós treballaré,
que el cor me'n sobra;
tinc de minvar-me els fatics,
tinc de fer puntes pels rics,
perquè en sóc pobra.

Treballant sense parar,
va fent puntes i entredós,
per la senyora;
si li pregunteu què en fas,
diu amb veu freda com glaç:
- faig... ma mortalla.-

La grogor va prenent peu
en ses galtetes de neu
que enveja el marbre.
N'és tarongina d'amor,
quan en groguegi la flor,
caurà de l'arbre.

Dia i nit treballaré
i la feina acabaré,
per la senyora;
treballant de dia i nit
n'ha deixat el niu vestit
la cosidora.

Al bateig van repicant;
els veïns a veure'l van
junts a la porta;
un toc de morts l'ha sorprès,
i pel veïnat van dient:
- La Inès és morta!

Pobra màrtir de l'amor,
que del cel, Nostre Senyor
les portes li obre;
ja no en tindrà més fatics,
ni en farà puntes pels rics,
ni en serà pobra.