A la voreta del mar, l'Agnès se'n va a treballar, quan l'alba apunta; i els seus ulls, en plor desfet, va mullant el coixinet on fa la punta.
Enyora a son aimador que sembrà en son tendre cor dolça esperança, i el seu plor d'amor ardent no és pas de penediment, que és d’enyorança.
Fa cinc anys que ell va deixar la vila d'Arenys de Mar a sa promesa; la pobresa l'ha esquardit i a l'Amèrica ha partit 'cercar riquesa.
- Quan aquí retornaré amb ton amor compliré - deia, i marxava; - Aquí t'espera mon cor - amb tot puríssim amor deia, i plorava.
Treballant amb fe constant i ab anhel va treballant, que res li'n sobra. i per minvar sos fatics en va fent puntes pels rics perquè ella és pobra.
(A Arenys de) Mar ha tornat aquest matí un potentat. Ve de l'Havana; n'és el fill d'un mariner que ve casat amb muller americana.
Quan sa arribada ha sabut, l'Agnès en terra ha caigut amb desmai presa; cinc anys l'he plorat absent, i avui ploro el mancament de sa promesa.
Quan torna en sí del desmai plena de dol i esglai plora i gemega. - Filla meva, viu per mi, - sa mareta li va dir; ta mare és cega!
La filla 'fega el seu cor del desengany de l'amor les penes juntes; i plorant amb dol sens fi, pren els boixets del coixí torna a fer puntes.
Tot plorant i sospirant la Inès en va treballant que res li'n sobra. I per minvar sos fatics té de fer puntes pels rics perquè ella és pobra.
La muller del potentat 'casa de la Inès ha entrat fa poca estona. - Per el fill que he de parir el niuet m'haig de vestir, bona minyona.
De ta rara habilitat, moltes proves me n''han dat ja tes companyes; fés-me'n puntes i entredós per adornar el fill hermós de mes entranyes.
I amb honor podràs minvar la pobresa que es tallà (?) la sed revela. - La Inès a l'oir això, sentí una mortal fredor que el cor li gela.
Es mira la post del pa, veu que un sol mot(s) no n'hi ha... i dubta encara. Veu uns ulls en la foscor, buits de llum i plens de plor els de sa mare!
- Mare meva, -diu amb fe,- sols per vós treballaré, que el cor me'n sobra; tinc de minvar-me els fatics, tinc de fer puntes pels rics, perquè en sóc pobra.
Treballant sense parar, va fent puntes i entredós, per la senyora; si li pregunteu què en fas, diu amb veu freda com glaç: - faig... ma mortalla.-
La grogor va prenent peu en ses galtetes de neu que enveja el marbre. N'és tarongina d'amor, quan en groguegi la flor, caurà de l'arbre.
Dia i nit treballaré i la feina acabaré, per la senyora; treballant de dia i nit n'ha deixat el niu vestit la cosidora.
Al bateig van repicant; els veïns a veure'l van junts a la porta; un toc de morts l'ha sorprès, i pel veïnat van dient: - La Inès és morta!
Pobra màrtir de l'amor, que del cel, Nostre Senyor les portes li obre; ja no en tindrà més fatics, ni en farà puntes pels rics, ni en serà pobra.
Observacions:
És un poema del sabadellenc Manuel Ribot i Serra (1859-1925) que va dedicar al seu amic d'Arenys de Mar, Mariano Castells. Aquest poema (aquí trobareu l'original amb totes les estrofes) va guanyar el premi "Flor Natural" dels primers jocs florals d'Arenys de Mar, el 1885. Sembla que la música podria ser de la compositora Lluïsa Casagemas.
Els versos de "La puntaire" van impressionar tant, que se'n va fer una novel·la (1926), una obra de teatre (1927) i una pel·lícula (1928).
Aquesta cançó no té res a veure amb la sardana "La puntaire", escrita per Joan Viladomat també a finals dels anys 20 de s.XX.
La Montserrat Llover va treballar a la fàbrica fins que es va casar. Les cançons les va aprendre del seu pare, el "vell escloper".