El rector de Sant Martí
ha caigut en gran baixesa:
n'ha llogat una criada,
no es pot tenir de vellesa,
trum mai més,
trum mai més llogaria velles,
trum mai més.

N'ha llogat una criada,   no es pot tenir de vellesa.
Li va dir que fes el llit;   se moca amb les coixineres.
Quan el rector veu allò:   -Porca, bruta, potinera,
que si no tens mocador,   ja n'hi ha a la calaixera.
Les dones del meu carrer   en són poques però en són netes;
les dones del meu carrer   parlen d'anar a fer una brenada.
-Tu, Maria, paga els ous,   jo pagaré les polletes,
i vostè, senyor rector,   les postres de pa i coquetes.
Mentre estaven berenant,   els homes arriben de fora.
-Què hi fa aquí, senyor rector?   Què hi fa aquí aquestes hores?
-Vinc a visitar un malalt,   penso que és la vostra dona;
si no li feu un remei,   dintre una hora serà morta.
-El remei que li faré,   si en serà un cop de titola,
i a vostè, senyor rector,   li vull fer-li la corona;
li faré amb una destral,   perquè sigui més rodona.
Quan el rector sent allò,   amb un salt passa a fora,
i amb el barret a la mà,   fugia com un dimoni.

Sota d'un roure de genollons,
una nineta cull branquillons;
contenta hi anava amb un cabàs,
canta que canta que cantaràs.

Mentre en feixina l'últim garbó,
de la roureda surt el rector;
vermell com un bitxo, gras com un truc,
al cap de la corda manava un ruc.

-Gentil pastora, jo te'n vull dar un vel
que quan te moris et pujarà al cel.
Però has de fer-me sens remissió
una abraçada i un gros petó.

-No una sola, dues també,
hasta cinc-centes i mil també.
Però ai del meu pare, que mai fa tard,
si ells ens hi atrapa que Déu ens en guard.

-Pugi al roure, senyor rector
veure el meu pare si és lluny o no;
el ne fa estelles, n'està distret
per mi des d'ara tot està fet.

Puja en el roure, gros i feixuc,
ella d'un brinco puja en el ruc,
i en baixar del roure, el senyor rector,
sense abraçada, ruc ni petó.

Cobles de Montserrat
són cobles de gran poder.
Per un ram i criador
la muntanya de Minà.

Aquí dalt del Monistrol
mai (ha)via vist tanta gent
com el dia que enramaren
el Santíssim Sagrament.

Dotze llànties que n'hi ha
totes cremen a l'altar,
menos una de plata fina
que mai l'han vist a cremar.

Un dissabte l'encengueren
i un àngel de Déu parlà:
-I apagueu aqueixa llàntia
que sinó el món finarà.

Conillets a amagar
que la guilla va a caçar
de nit i de dia
prop de la masia.

- Conillets, esteu ben amagadets
que la guilla ve?

- Sí!


 

I un pobre vailet,
perdut, mort de fred,
i al portal d'iglesia adormida,
no li diu al món (?)
deixat de tothom,
i ell dorm fins que surti el nou dia.

I és el noi com els hi ha a la ciutat,
un d'aquests que dormís mig gelats,
contemplant pel carrer cada nit.
I al passar al seu costat així em diu:

Deu ser el fill de ningú,
puix ningú en el món l'empara,
potser és fill de l'hospici,
potser sofreixi el suplici
de no saber qui és la mare.

Quan va despertar,
prop d'ell va trobar
i una creu de brillants rodejada.
Li haurien comprat
més ell l'ha tornat
a una vella senyora endolada.

Que donant-li diners li ha dit
-Té, fill meu, per comprar-te un vestit,
a ta mare tu els has de donar.
P(e)rò aquell noi vergonyós contestà:

-Jo sóc el fill de ningú,
i ningú en el món m'empara;
me'n diuen fill de l'hospici,
golfo perdut, fill del vici,
perquè no tinc una mare.

Sentint el relat d'aquell desgraciat
la senyora va dir-li compungida (?):
-Si vols fer bondat, ja me n'has trobat,
tu seràs la il·lusió de ma vida.

Jo vaig perdre el meu fill, mon amor,
tu ompliràs aquest buit del meu cor.
I aquell noi perdut del carrer
avui té ofici i és home de bé.

I és però amb aquesta cançó
que aquells nois que ningú empara
si algú els educa i els guia,
si algú els volgués fer una mare
foren honrats algun dia.

Viva la gresca,
viva la broma,
guerra als estudis,
vinga tabola!

Som-hi panderos,
vinga el plaer,
i els que estudien,
som uns ximplets!

Ai, Don Anton, Don Anton,
criden els fills del progrés;
no o(lb)idarem mai el nom
de Don Francisco Ferrer.

Si ho voleu (?)
un consell li'n volem dar:
que es tanquin a dins un convent,
que potser, no els sentirà,
els sentirà!