Lletra:

I un pobre vailet,
perdut, mort de fred,
i al portal d'iglesia adormida,
no li diu al món (?)
deixat de tothom,
i ell dorm fins que surti el nou dia.

I és el noi com els hi ha a la ciutat,
un d'aquests que dormís mig gelats,
contemplant pel carrer cada nit.
I al passar al seu costat així em diu:

Deu ser el fill de ningú,
puix ningú en el món l'empara,
potser és fill de l'hospici,
potser sofreixi el suplici
de no saber qui és la mare.

Quan va despertar,
prop d'ell va trobar
i una creu de brillants rodejada.
Li haurien comprat
més ell l'ha tornat
a una vella senyora endolada.

Que donant-li diners li ha dit
-Té, fill meu, per comprar-te un vestit,
a ta mare tu els has de donar.
P(e)rò aquell noi vergonyós contestà:

-Jo sóc el fill de ningú,
i ningú en el món m'empara;
me'n diuen fill de l'hospici,
golfo perdut, fill del vici,
perquè no tinc una mare.

Sentint el relat d'aquell desgraciat
la senyora va dir-li compungida (?):
-Si vols fer bondat, ja me n'has trobat,
tu seràs la il·lusió de ma vida.

Jo vaig perdre el meu fill, mon amor,
tu ompliràs aquest buit del meu cor.
I aquell noi perdut del carrer
avui té ofici i és home de bé.

I és però amb aquesta cançó
que aquells nois que ningú empara
si algú els educa i els guia,
si algú els volgués fer una mare
foren honrats algun dia.