Un dia a l’estiu,
un home que es diu Feliu,
se’n va fer sopa de menta
per passa(r)-se el mal de ventre.
Bon cagar,
mal de ventre fas passar.

Al passar el Carrer Major,
se’n sent una gran fetor,
n’era aquella cagarada
d’aquella merda tan clara.
Bon cagar,
mal de ventre fas passar.

I ja en surt un sabater (?)
di(gu)ent: “jo li’n compraré,
si la merda n’és cagada (?)
quan la lluna n’és girada.”
Bon cagar,
mal de ventre fas passar.

Merda clara, merda espessa,
tota n’és per la mestressa,
n'és d'espessa, n'és de clara,
tota n’és per la criada.
Bon cagar,
mal de ventre fas passar.

Sóc de Celrà, i he vingut a Barcelona,
fa un mes i mig, carregada de farcells;
per treballar m’he posat jo de minyona
en un quint pis de la plaça dels ocells.

Ara en festejo amb un sargento,
del regiment dels Bon Succés;
tot treballant (amb) ell jo penso,
i tot sovint en trenco dos o tres.
La mestressa ja m’ho diu,
que pensant (amb) el soldat
li deixaré la cuina sense un got ni un plat.

El diumenge sortim a passeig,
el meu nòvio em parla en castellà, i jo li dic:
“ai, carinyo, no te entiendo,
sols entiendo, sols entiendo el català,
sóc de Celrà!”

-Ai mare, aneu a missa,
tuturet, turi, turà,
ai mare, aneu a missa,
que jo faré el dinar.

La mare, bona dona,   a missa se’n va anar.
Quan va tornar de missa   ja no la va trobar.
Pregunta a les veïnes   si l’han vista passar:
-N’hem vista passar una   al costat del capità.
El pare agafa el burro,   i a Lleida se’n va anar.
Quan va ser enmig de Lleida,   es troba el capità:
-Capità, si sou bon home,   la filla m’heu de dar.
-Caterina, Caterineta,   el teu pare et ve a buscar.
-Digueu-li en el meu pare   que no hi vull pas anar,
que vull anar a la guerra   al costat del capità.

Des de Cambrils vaig anar-ne a Barcelona, 
fa un any i mig, carregada de farcells,
i tot seguit vaig entrar-ne de minyona
en un quart pis de la rambla dels ocells. 

I ara en festejo un sargento, 
n’és del cuartel del Bon Succés, 
i tot rentant els plats hi penso, 
i sempre en trenco dos o tres.
I la mestressa em diu: 
“per amor al teu soldat, 
la cuina m’has deixat
sense un got ni un plat!”

La pastora Catalina
per present li va donar
tres taronges de la Xina,
i el pessebre va enramar.

Ara pastores anem
cap al portal, que n’és nat
un infant com una estrella
que a mi me’n té el cor robat.

Anton, tiro liro liro,
Anton, tiro liro la,
Jesús al pessebre,
anem a adorar.

Anton, tiro liro liro,
Anton, tiro liro la,
Jesús al pessebre,
anem a adorar.

Sant Josep, a la muntanya,
busca la llenya pel foc,
mentre la verge Maria
(a)braça el seu gran Jesuset.

Ara pastores anem
cap al portal, que n’és nat
un infant com una estrella
que a mi me’n té el cor robat.

Pets, llufes i gargalls,
cagarrines de les fines,
pets pudents i nassos bruts,
bon ungüent pels geperuts.

Ulls del bon Jesús, mireu-me; 
llavis de Jesús, parleu-me; 
oh, peus de Jesús, seguiu-me; 
mà de Jesús, beneïu-me; 
cor de Jesús, estimeu-me; 
braç de Jesús, conduïu-me; 
i a l’eterna Glòria porteu-me.

Tan petiteta, tan petitona,
sap de fer punta, sap de llegir,
cap a l’escola se’n va, soleta,
canta que canta, tot el camí.

Els ocells callen bell punt la senten,
i ella refila son cant frescal,
les papallones d’ella no fugen,
ses mans rosades mai els fan mal.

Mare, mareta sol tenir feina,
i ella en bressola son nen petit,
per més que plori tan bé l’amoixa,
que com un àngel queda adormit.

Al matí, cap a llevant,
quan neix el dia,
les campanes van dient
Ave Maria.

Alabat sia sempre el nom teu,
Santa Maria, Mare de Déu.

Sol ben alt i esplendorós,
quan és migdia,
les campanes van dient
Ave Maria.

Alabat sia sempre el nom teu,
Santa Maria, Mare de Déu.

A la tarda, en el ponent,
quan mor el dia,
les campanes van dient
Ave Maria.

Alabat sia sempre el nom teu,
Santa Maria, Mare de Déu.

Més amunt del paradís,
on sempre és dia,
els àngels canten a cor
Ave Maria.

Alabat sia sempre el nom teu,
Santa Maria, Mare de Déu.

Ni la rosa ni el clavell,
ni la més càndida flor;
són iguales de color,
rosa meva, del cor meu.

I el record que tu em vàres deixar,
a la llum de la càndida lluna;
io no n’he estimat mai més que una,
una que no fossis tu.

Ni la rosa ni el clavell,
ni la més càndida flor,
són iguales de color,
rosa meva, del cor meu.