I a cap més terra es pot lluir
com a la terra del bon vi,
aquí i allà, i a tot arreu,
volta la cama i volta el peu.

I a cap més terra el foc s’encén
com a la terra del bon vent,
aquí i allà, i a tot arreu,
volta la cama i volta el peu.

Estaba el señor Don Gato
sentadito en su tejado,
marrimi miau, miau, miau.

Una carta le ha llegado,   si quería ser casado
con una gatita blanca   hija de una gata parda.
El gato, por ver la novia,   se ha caído del tejado;
se ha roto siete costillas,   las cuatro patas y el rabo.
Ya lo iban a enterrar   por la plaza del pescado,
y al olor de la sardina,   el gato ha resucitado.
Por eso dice la gente:   siete vidas tiene un gato.

Si n’eren tres pastorets,
tots tres dintre d’una cova,
un en toca el violí,
l’altre en toca la viola,
ai, que més ai,
ditxosa, la nit de Nadal.

L’altre toca el tamborí,   tamborí sona que sona,
i refila el flabiol   i somica la viola.
En sentir tocar els pastors,   angelets canten a l’hora,
i amb pipius i refilets   els ocells fan festa grossa.
-Vós també, Mare de Déu,   si voleu ballar una estona,
mentrestant nosaltres tres   tocarem música bona.
-No pot ser, bons pastorets,   no vaig pas prou delitosa,
tinc un fillet molt petit,   blanc com la neu i la rosa.
Serà Rei de tot el món,   perquè és fill de l’Etern Pare,
si voleu venir amb mi   el podreu adorar encara.

Els treis reis de l’Orient
porten coses, porten coses,
els reis de l’Orient
porten coses a la gent.

I una botifarra
per la meva mare,
i un got de vi
pel meu padrí,
un tall de pa
pel meu germà.

Avui la neu i gebre
cobreix la terra arreu,
quan en humil pessebre
ve al món el fill de Déu.

Al front porta l’aurora,
té un sol a cada ullet,
ai, tot m’enamora
el bon Jesuset.

Damunt de quatre palles
de pobre poliol,
ve al món sense embolcall(e)s,
sens faixa ni llençol.

És rei que el cel enyora,
és Déu i es mor de fred,
ai, tot m’enamora
el bon Jesuset.

En el nostre club recreatiu
hi ha un tema molt viu, són les tafaneres;
que, assegudes a un banc de la vora,
estan a tot hora fent de bugaderes.

El(s) dilluns, quan se’n van al saf(a)reig,
fent el xopineig, el què saben exposen;
una que si n’ha vist elecció,
l’altra això o allò, (a) criticar gosen.

Ja és prou pesada la vida,
vosaltres la'n feu molt més;
p(e)rò jo els engego a dida
les xafarderes del saf(a)reig.

Jesucrist, la Passió vostra
ajudeu-me-la a cantar;
mes, morint per culpa nostra,
què faré si no plorar?
Si plorant pujo al calvari,
Vós al cel em pujareu,
pui(g) l’escala per pujar-hi
és l’escala de la creu.

Cristians, per dar-nos vida,
vol morir el salvador;
dant-(se) a tots per despedida
dolç senyal del seu amor.
Sons deixebles són a la taula
fent amb ell l’últim sopar,
quan los pasma sa paraula
de què els volia els peus rentar.

Pere diu, tot fent-se enrere:
- Vós a mi no em rentareu. -
- Si jo els peus no et rento, Pere,
no entraràs al regne meu. -
- Doncs renteu-me’ls -, responia,
- peus i mans, ànima i tot.

Quan per Vós rentat jo sia,
res del món tacar-me pot. -
Amb ses llàgrimes els renta,
cada peu un bes o dos.
Els eixuga, i quan s’assenta,
té el parlar més amorós:

- Jo sóc mestre de vosaltres,
mes sabeu per què us rentí?
Perquè ameu-vos els uns als altres,
com jo us estimí. -
Bene(i)eix lo pa: - Preneu-ne,
que és mon cos sacrementat. -

Bene(i)eix lo vi: - Preneu-ne,
és la sang que jo he vessat.
Lo meu cor a tots convida,
qui amb fervor combregarà.
Si és mort cobrarà vida,
si és viu no morirà.

Mes combrega entre nosaltres
qui vol fer-me a mi traició. -
I mirant-se els uns als altres
tots li diuen: - Seré jo? -
- És aquell que el bocí em preng(a),
pui(g) amb ell menjo en un plat.

Ai!, de qui traidor, me veng(a),
tant de bo que no fos nat. -
Ja amb sa dolça companyia
Jesucrist se’n baixa a l’hort.
A on los diu, (amb) sa agonia,
que està trist fins a la mort.

Cantem, cantem, germans,
a Déu servim de pit,
mai hem sigut tan grans
com som aquesta nit.

Cantem, cantem,
i el Déu de cel i terra beneirem.

L’alè de primavera
gronxa nostre bressol,
són cants de cadernera,
són cants de rossinyol.

Venia la rosada,
deixant entre els seus brins
olor de ses passades
de perles i robins.

Darrere seu baixava
el sol arrebolat,
que de brillant semblava
el verd d’un camp sembrat.

Cantem, cantem, germans,
a Déu servim de pit,
mai hem sigut tan grans
com som aquesta nit.

Cantem, cantem,
i el Déu de cel i terra beneirem.

El general Bum-Bum
quan se'n va a la guerra,
damunt del seu cavall,
fa tremolar la terra.

Damunt del seu cavall,
galopa que galopa,
damunt del seu cavall,
galopa amunt i avall.

El cavall és de cartró...
aparteu les criatures!
El cavall és de cartró...
que no es cansa ni té por.

Rampatapam, tereteré,
patapim, patapum
se'n va a la guerra.
Rampatapam, tereteré
patapim, patapum.
Se'n va a la guerra
el general Bum-Bum.

El general Bum-Bum
cavaller en gropa,
damunt del seu cavall
ja revisa la tropa.

I amb el seu gros barret,
saluda que saluda,
i amb el seu gros barret
saluda a tort i a dret.

El barret és de paper,
aparteu les criatures!
Que el barret és de paper,
i el plomarro ho és també.

Rampatapam, tereteré,
patapim, patapum
se'n va a la guerra.
Rampatapam, tereteré
patapim, patapum.
Se'n va a la guerra
el general Bum-Bum.

Feina faig de pastoreta
tant a l’hivern com a l’(i)stiu,
faci sol, faci fresqueta,
jo past(o)ro la cabreta vora el riu.

Allí hi ha una casa blanca,
que de ma vida és el tresor;
en ma ditxa res no hi manca,
perquè jo d’aquella branca sóc la flor.