I en una sala de ball
ai! tu ets la més formosa,
la més rica rosa
que en aquest món
no té rival, sí!

Alça, nineta,
que la música ens convida,
no hi ha m(a)llor vida
que els angelets al cel.

I els fadrinets s’engresquen
al veure tan rica flor,
veure com repica pica,
veure com repica pica.

I els fadrinets s’engresquen
al veure tan rica flor,
veure com repica pica,
punteta i taló.

I que visca la masurca,
que visca l’amor,
jo al final del ball t’espero,
resalero del meu cor, sí!

L’Espanya es troba malalta,
malalta, malalta,
té una enfermetat molt gran,
molt gran, molt gran;
i els metges que la visiten,
visiten, visiten,
i els metges que la visiten
no li saben trobar el mal.

Amb l’aliment del progrés,
medicines i succió,
i unes fregues de justícia,
segur que Espanya aniria millor;
però als metges no els convé,
i per (a)ixò no li fan res,
perquè si Espanya curava
els trauria de casa i no els voldria més.

Pels carrers de casa seva,
ca seva, ca seva,
(a) hi corren molts xarlatans,
xarlatans, xarlatans;
que vénen per curar Espanya,
Espanya, Espanya,
que vénen per curar Espanya,
porten remeis radicals.

Desitjosa de curar,
la pobreta aixeca el cap,
i corrents, quasi mig morta,
els hi obre la porta
de bat a bat;
un cop els té col•locats
dintre la casa pairal,
li apliquen més sangoneres,
i aixís la pobreta es queda sense sang.

Per poguer fer uns quants cents duros,
cents duros, cents duros,
aquests metges rutiners,
rutiners, rutiners,
se li van vendre les cames,
les cames, les cames,
se li van vendre les cames
de Cuba i Filipines.

Quan ella es va despertar,
després de la operació,
entremig de l’agonia
que semblava un quadro
que era aterrador;
quan ella va tornar en si
va tenir un ensurt molt gran,
en trobar-se sense cames
i l’escut de casa tot vermell de sang.

Amb la sang que li rajava,
rajava, rajava,
va volguer sortir al balcó,
al balcó, al balcó,
perquè des d’allí sentia,
sentia, sentia,
perquè des d’allí sentia
com ressonava el canó.

Sospirant i gemegant
va baixar la vista al Rif,
va veure una barrancada
que estava sembrada
de morts i ferits;
i amb un gran crit delirant, delirant,
va dir en el fill del fill del progrés:
-Mateu-me de una vegada,
que ja estic cansada i no vull viure més.

Puix que en terra i cel, Maria,
vostre poder és immens,
sigueu nostre ajut i guia,
princesa de Requesens.

Entre dos a(u)fraus germanes,
heu volgut vostre altar d’or,
Rosselló, de belles planes,
i aquest Empordà del cor;
en llaç de fe i harmonia
feu que units vos paguem cents,
sigueu nostre ajut i guia,
princesa de Requesens.

De Rocabertí el llinatge,
amb ternura filial,
en aquest (es)plendent paratge,
vos alçà cadira real;
lo que féu repetiria
sense miraments terrens,
sigueu nostre ajut i guia,
princesa de Requesens.

Teniu per doser boscúries,
alta serra per mantell,
per catifa grans planúries,
(v)ostres cors per escambell;
que ens mirin d’eix cim, tot dia,
vostres ulls, sempre serens,
sigueu nostre ajut i guia,
princesa de Requesens.

Des d’eix temple que és de traça
de sever romànic art,
de la fe de nostra raça
sou lo més fort baluart;
de servir-vos se gloria
tot bon fill d’est vall extens,
sigueu nostre ajut i guia,
princesa de Requesens.

En vostra casa sagrada
tenim nostra santa llar,
on es troba conhortada
l’ànima que es sent fallar;
rebossant dolça alegria
himnes canten, de goig plens,
sigueu nostre ajut i guia,
princesa de Requesens.

Nostre pla, que el mar blau banya,
d’homenatge us pa(ga) tribut,
des del cor d’eixa muntanya
sou llur defensa i escut;
vostre auxili el salvaria
si fos a perdre's propens, 
sigueu nostre ajut i guia,
princesa de Requesens.

Duenya sou, gentil senyora,
d’aquest jardí terrenal,
feu que hi creixi sols la flora
de llavor celestial;
perquè així tras(p)u(ns)o un dia, 
dels bells empire(n)s edens,
sigueu nostre ajut i guia,
princesa de Requesens.

Gran reina sou proclamada
de vostres fills comarcans,
mai cap gràcia s’és negada
al que emparen vostres mans;
qui en tot de Vós (es) refia
jeu segur que sempre venç,
sigueu nostre ajut i guia,
princesa de Requesens.

Pe(r) tendre afecte de mare
que a vostres fills demostreu,
nostre consol, com fins ara,
heu sigueu, sou i sereu;
per tant favor vos envia
nostre cor d’amor encens,
sigueu nostre ajut i guia,
princesa de Requesens.

D’ésser vostre esclau s’ufana
eix país, d’encants tot ple,
déu-nos Verge sobirana
lo que ens faci menesté;
a vostre amor se’n confia
l’encontrada tots sos béns,
sigueu nostre ajut i guia,
princesa de Requesens.

Puix que en terra i cel, Maria,
vostre poder és immens,
sigueu nostre ajut i guia,
princesa de Requesens.

Estava el Garinel·lo   i ab una ventana linda;
planxava roba de seda   per al Rei anar vestido.
L'infanta se l'e(n) mirava   per un mirador q(ue) hi (ha)via:
-Pogués tenir el Garinel·lo   tres hores antes de dia.
-No pot ser, la rica infanta,   que de mi se'n burlaria.
-Li juro, el Garinel·lo,   que jo no me'n burlaria.
-I en quina hora vindré jo?   I en quina hora vol que hi vingui?
-Al punt de la mi(t)ja nit,   cantando el gallo primo,
amb les sabates de mano,   per no mana(r)-ne ruido.
L(a) infanta no d(o)rme, no,   l(a) infanta no està adormida.
-Qui me'n ronda en mi palacio?   Qui me'n ronda en mi castillo?
Garinel·lo soy, señora,   vinc a complir el prometido.
-Entri, entri, Garinel·lo,   entri, entri aquí a dintre.
(Con) el rei s'ha despertat,   Garinel·lo no hi ha visto.
Si n'ha fet un pensament,   de que en faci (?) de vesti(r)-se,
(?) llave por llave,   d’aquí (o)n l'infanta dormia.
Els en troba a dins del llit,   cum a muller i marido.
Ell n'ha fet un pensament,   de veure quin mataria.
-Si matés la rica infanta,   (?) es quedaria.
Si mato el Garinel·lo,   gran cavaller perd(e)ria.
Ell en desembaina l’espasa,   entremig d'ells dos els hi ha metido;
(con) l'infanta es despertà,   l'espasa bé coneixia.
-(Ai)xeca't, (ai)xeca't, Garinel·lo,   (ai)xeca't, (ai)xeca't de seguida.
(?) a (a)trapar al meu pare,   i no li diguis cap mentida.
-Jo no hi (an)iré, la rica infanta,   el teu pare (en) a mi em mataria.
-Vés-hi, vés-hi, Garinel·lo,   i no li diguis cap mentida.
Ell n'ha fet un pensament,   d’ana(r)-l(os)-hi a donar el b(u)n(s) dies:
-B(u)n(s) dies, el senyor rei,   i tota la senyoria.
-On (t')eres, Garinel·lo,   que jo no t'hi havia visto.
-Jo era a regar el jardí,   el jardí de la seva filla.
-No em diries, Garinel·lo,   quines flores (a) hi havia?
-Rosa hi (ha)via, el senyor rei,   rosa i vera (?) i Catalina (?).
Això n'és l'honor d'un patge,   que no li dic cap mentida;
això n'és l'honor d'un patge,   vostè la sabe i no la diga.

Tota voreta de mar
hi ha una donzella,
que ella broda un mocador
que és pe la reina,
que és pe la reina.

(Con) ha sét a mig brodar,   li'n falta seda;
(i)a veu venir un mariner   que tira veles.
-Mariner, bun mariner,   portarí(e)u seda?
-Pugeu a dalt de l’(arnau),   triareu d’ella.
De quin color la voleu,   blanca o vermella?
-Vermelleta la’n vull jo,   que és m(a)llor seda.
Mariner es posa a cantar   cançon(s) molt belles,
i ab el cant del mariner   s'ha adormideta.
(Con) ella s'ha despertat,   n'és lluny de terres.
-Mariner, el bun mariner,   torneu-me en terres.
-En terres no us tornaré,   que vós sou meua.
-De tres germanes que en tinc,   sóc la més bella.
Una és casada amb un rei,   l'atra és princesa,
i jo, tristeta de mi,   sóc marinera.
-No sereu marinera, no,   que en sereu reina,
reina de tot Portugal,   de Inglaterra.

Io moriré si l'amor no em ve,
gentil donzella,
gentil donzella.

-A unt é, la Pepa,   que no sigui dalt?
-É bai(x) la ribera   a rentar el davantal;
també les fandilles
per anar bonica   la nit de Nadal,
Mentres l'en rentava   hi passa el seu galant:
-Què hi fas aquí, Pepa?   Què hi fas aquí estant?
-Rento les fandilles,   també el davantal.
-Te’n vo(l)s venir, Pepa?   Te'n duré a cavall;
la sella és vermella   i el cavall n'és blanc.
El(s) carrers de Lleida   els passava plorant:
-Què plores, Pepa?   I què plores tant?
-Pel pare i la mare,   (cont) (a) ho sab(e)ran.
El pare i la mare,   (cont) (a) ho sab(e)ran,
caçaran la Pepa   i no la trobaran;
si són gent sentida,   d'això moriran.

Flor d'un lliri, lliri,
flor d'un lliri blanc.

-Vine, vine, Francisqueta,
dairon, dairara,
vine que et volem casar,
tadal·là, la, la, lalà.

Que te'n volem donar a un jove,
em penso que t'agradarà.
Francisca puja l'escala,
dairon, dairara,
dreta a la cuina se'n va,
cadal·là, la, la, lalà.

Ella se'l mira i se(‘l) goita,   i escala avall torna a baixar;
seu pare li va al darrera:   -Francisca, què t'has pensat?
-No és pas aquei el jove   que en a mi m'ha d'agradar.
-Si quell jove no t'hi agrada,   de casa hauràs de marxar.
Francisca plega la roba,   i de casa se'n va anar.

Aquí baix ab un parat,
aquí baix ab un parat,
si n'hi (ha)via un camp de blat.

Un pomeret Déu hi ha ha criat,
que de pomes n'és carregat;
són vermelles d’un costat
i grogues de l'altra part.
Un ocellet s'hi ha parat,
que té el bec de sobre endaurat,
i les aletes la meitat,
i la cua de cap a cap.
Un caçador li ha espiat:
-Caçador, no em tiris pas,
que tampoc no em mataràs;
que del rei som estimat,
i de la reina enamorat.

Ai, ai, ai, Roseta,
que n'ets empre(i)at el temps tan joveneta.

Al matí de Sant Joan   n'és matí de molta alegria,
fan festa los cristians   i el(s) moros de moreria.
Meu(s) company(s) m'estan di(gu)ent:   -Ai Joan, cum no t'hi alegres?
-Cum voleu que m'alegri io:   n’han casada l'amor meua,
l'han casada lluny d’aquí,   que mai més la pogués veure.
L’han casada a Sant Martí,   que per mi n'és un desterro.
El dia del casament   pel meu carrer passava ella;
jo m'estava en el balcó   fent veure que no la veia,
i ella me mirava en a mi,   jo també em mirava amb ella.
Jo li'n tiro un anell d’or   i amb les cent pedres verme(i)es,
i ella me'n tira un mocador   brodat de seda vermella,
i en el mig hi ha un campanar,   en a cada cap una estrella.

Adéu-siau, b(u)n amor,
i amb salut ens tornem veure
i ens tornem veure amb salut,
jo fadrí i tu donzella.

I a dedins el bosc,
ja us diré el què hi ha:
si n'hi ha una soca,
la més bonica soca,
de tote(s) les altres soques,
la soca dins de (pel) bosc.

Galant miona,
quin galant vo(l)s?

I a sobre la soca,
ja us diré el què hi ha:
si n'hi ha una branca,
la més bonica branca,
de totes les a(l)tres branques,
la branca sobre la soca,
la soca dins del bosc.

Galant miona,
quin galant vo(l)s?

I a sobre la branca,
jo us diré el què hi ha:
si n'hi ha una fulla,
la més bonica fulla,
de totes les altres fulles,
la fulla sobre la branca,
la branca sobre la soca,
la soca dins del bosc.

Galant miona,
quin galant vo(l)s?

I a sobre la fulla,
jo us diré el què hi ha:
si n'hi ha un niu,
el més bonic niu,
de tots els a(l)tres nius,
el niu a sobre la fulla,
la fulla sobre la branca,
la branca sobre la soca,
la soca dins del bosc.

Galant miona,
quin galant vo(l)s?

I a (de)més del niu,
jo us diré el què hi ha:
si n'hi ha un ou,
el més bonic ou,
de tots els a(l)tres ous
i l'ou és dins del niu
i el niu sobre la fulla,
la fulla sobre la branca,
la branca sobre la soca,
la soca dins del bosc.

Galant miona,
quin galant vo(l)s?

I a dins de l'ou,
jo us diré el què hi ha:
si n'hi ha un aucell,
el més bonic ocell,
de tots els altres ocells,
l'ocell és dins de l’ou
i l'ou és dins del niu
i el niu a sobre la fulla,
la fulla sobre la branca,
la branca sobre la soca,
i la soca dins del bosc.

Galant miona,
quin galant vo(l)s?

A sobre l'aucell,
jo us diré el que hi ha;
si n'hi ha una pluma,
la més bonica pluma,
de totes les a(l)tres plumes,
la pluma és sobre l'ocell,
l'ocell és dins de l’ou
i l'ou és dins del niu
i el niu sobre la fulla,
la fulla sobre la branca,
la branca sobre la soca
i la soca dins del bosc.

Galant miona,
quin galant vo(l)s?

I a sobre la pluma,
jo us diré què hi ha:
si n'hi ha una nina,
la més bonica nina,
de totes les a(l)tres nines,
la nina sobre la pluma,
la pluma sobre l'ocell
i l'ocell és dins de l’ou
i l'ou és dins del niu
i el niu sobre la fulla,
la fulla sobre la branca,
la branca sobre la soca,
la soca dins del bosc.

Galant miona,
quin galant vo(l)s?