
Editor
La muntanya venerada
La muntanya venerada
a mi em té robat el cor,
de nit parla amb l’estelada
i de dia amb el sol d’or.
Ella s’alça en(a)rgullida,
alta i ferma sobre el pla,
perquè té tota la vida
i la força del demà.
Quan Espanya sigui morta,
quan no hi resti ni un ser viu,
Catalunya, encara forta,
alçarà son front altiu.
La Marieta de l'ull viu
Baixant de la font del gat,
una noia, una noia,
baixant de la font del gat,
una noia i un soldat.
Pregunteu-li com se diu,
Marieta, Marieta,
pregunteu-li com se diu,
Marieta de l’ull viu.
Jo sóc la criticada Marieta,
que en retreu aquell cant de picardia,
i si a la font del gat,
io no hi (ha)gués anat,
encara hi tornaria
i amb el mateix soldat.
I aquell que no comprengui
lo que és l’estimació,
que canti tant com vulgui
aquesta cançó:
Baixant de la font del gat,
una noia, una noia,
baixant de la font del gat,
una noia i un soldat,
pim, pom.
Els tres reis de l'Orient
Els tres reis de l’Orient,
que porten coses per tota la gent,
i una botifarra per la meva dent,
dent, dent.
Els tres reis de l’any passat
(…)
Cant a la vila d'Arbúcies
Sota l’abre de la plaça
tota la flor del jovent,
enllaçant mans i mirades
van saltant joiosament
al compàs,
al compàs de la tenora,
que refila,
que refila amb fruïció,
rossinyol,
rossinyol que ens enamora,
el més gai, gai cantador.
Amb el fe en el cor posada
tots els vells també han dansat,
també han dansat,
als acords de la sardana
de sota eix abre sagrat.
Arbúcies, riallera vila,
catifada de verdor,
que treballa sense mida
amb ton esdevenidor,
la, lala la…
Que tens justa anomenada
de ser un vilatge joliu,
i t’adreça una mirada
el castell de Montsoriu,
el castell de Montsoriu.
Donant-se ferma abraçada
d’unitat i germanor,
per un indret tens les Agudes,
per l’altre Sant Segimó,
per l’altre Sant Segimó.
Donant-se ferma abraçada
d’unitat i germanor,
amb murmuris de tes aigües
i amb el ritme dels teus cors.
Mirant l’abre de la plaça
les muntanyes van formant
una sardana gloriosa
per la vila exhuberant.
Els esclops d'en Pau
Els esclops d’en Pau fangaven,
Sant Joan triava el gra,
Sant Pere li’n va al radera
amb el tripi, tripi, trap,
trip, trap.
Goigs de Nostra Senyora de Montserrat
Anirem a Montserrat
i vorem tot lo que hi ha,
diu que hi ha trenta-cinc llànties
al costat de cada altar.
Totes són de plata fina,
menos dugues que n’hi ha.
É la llàntia del rei moro,
que ningú l’ha vista cremar.
Un dia la van encendre,
i un àngel del cel baixà:
-Apagueu aquesta llàntia,
o si no el món (in)cinerà.
La Mare de Déu plorava
abraçada en una creu,
Sant Josep la consolava:
-Ai, Mare de Déu, no ploreu.
Allà dalt a la muntanya
n’hi han roses i clavells,
per enramar la custòdia
del Santíssim Sagrament.
Un, dos, tres, quatre
(...) quatre,
de segar ve el batre,
segarem, baterem,
quina feina que tindrem,
(i)a hem segat, i hem batut,
quina feina que hem tingut.
-Truc, truc.
-Qui hi ha?
-Us venim a convidar
pe(r) l’enterro de demà,
a les vuit, un quart de nou
enterrem el nostro bou;
pell de vaca,
pell de bou,
vés-te’n tu, que Déu no et vol!
No t'espantis, nineta
Ja no t'espantis, nineta, no,
si tu m’estimes, no tinguis por,
i encar que vulguin de tu allunyar-me
s’aimaran sempre los nostres cors.
Resa a la Verge de nit i dia,
que ella és la mare del Desitjat;
si els de la terra ens ab(o)ndonen,
la Verge Santa no ens deixarà.
Ramonín, no seas tan pillín
Ramonín, Ramonín,
no seas tan pillín,
cuando vayas por las calles
no molestes a las niñas,
pues presumo que algún día
pescarás un coscorrón,
pim, pom.
No tires piedr(e)s al aire,
podrías romper un vidrio,
clinc!
O bien pagarás la monta,
o te verás en prisión,
pim, pom.
Otra vez veo que tires
un quijarro no pequeño;
ya te ha dado a la cabeza,
ya te ha dado un buen chinchón,
pim, pom.
Ya ves la sangre que emana,
y lloras arrepentido;
conoces que ya ha sonado
la hora de tu (?),
pim, pom.
La millor sardanista
Des de Roses a l'Empalme,
de Figueres a Sant Pol,
sóc la millor sardanista
tant si es vol, com si no es vol.
El meu nom per tot ressona
per xamosa i per ballar,
a les viles més boniques
i els mossos de l'Empordà.
N’és la sardana,
ben puntejada,
del ball més típic
de tots els balls;
que n'és la dansa
que estiri al poble
germans i glòria
i amor constant.
L’altre dia una xicota
i el jorn de festa major,
va dir-li a un gran (?) llenyataire:
-Jo t'estimo(t) de debò.
-Si vols ser la meva esposa,
cantaire dels meus amors,
ballaríem la sardana
per unir els nostres cors.
Nostres ànimes enceses
d’amor més ardent que el sol,
ballaríem la sardana
de Figueres a Sant Pol.