I el quinze de juny
el puput ja baixa,
amb la falç al puny,
l’altra a la carbassa.
La camisa em pica,
jo no sé què fer;
tornem-(no)s-en a casa
a veure la muller.

Quan haurem segat
una quinzenada,
el seu company diu:
-Tornem-se’n a casa.
La camisa em pica,
jo no sé què fer;
tornem-(no)s-en a casa
a veure la muller.

Quan són pel camí
ell(s) dos s’enraonen:
-Què els hi comprarem
a les nostres dones?
-Sabates i mitges,
davantal també;
tornem-(no)s-en a casa
a veure la muller.
La camisa em pica,
jo no sé què fer,
tornem-(no)s-en a casa
a veure la muller.

(A)nàvem cap al camp
a veure la vianda;
(...)
Jo però m’hi arrimava
sota (la) llorer,
de tant que m’estimava
me s’hi posà bé.
La camisa em pica,
ara ja sé què fer;
he tornat a casa,
sobra la muller.

Margarideta, aixeca’t de matí,
que n’és tard de matinada,
Margarideta, aixeca’t de matí,
que n’és tard del dematí.

-C(u)m m’aixecaria (i)o,
si calcetes no en tenia,
c(u)m m’aixecaria (i)o,
si calcetes no en tinc (i)o.

El pare els hi posa,
la mare els hi posa
a la Margarideta (...)

Te quiero, dijistes,
tomando mis manos
entre tus manitas
de blanco marfil;
y sentí en mi pecho
un fuerte latido,
después un suspiro
y luego el chasquido
de un beso febril.

Muñequita linda,
de cabellos de oro,
de dientes de perlas,
labios de rubí;
dime si me quieres,
como yo te adoro,
si de mí te acuerdas
como yo de ti.
A veces escucho
un eco divino
que vuelto en la brisa
parece decir:

Sí, te quiero mucho,
mucho, mucho, mucho,
tanto como entonces,
siempre, hasta morir.

Amapola, lindísima amapola,
no seas tan ingrata,
tú, tan sola.
Para verte y amarte, vida mía,
igual que ama la flor
la luz del día.

Amapola, lindísima amapola,
no seas tan ingrata
y quiéreme, Amapola,
Amapola, cómo puedes tu vivir
tan sola?

Viva Espanya,
penjats amb una canya,
si la canya cau,
Espanya adéu-siau.

La-ra, la-ra-la, la-ra-la, lo-li,
lori lo-li, lo-li, lori lo-li, lo la.

Les noies de l’Empordà
són poques i ballen bé,
per cinc cèntims s’arremanguen
i per deu s’ho deixen fer.

Ai quin drapaire
més romancer,
n’és molt amic de la lluna;
i si aquí busqueu fortuna,
els papers mullats porteu,
mullats porteu.

Digueu, digueu, drapaires,
n’heu perdut l’enteniment,
i això n’és una cosa
que ho sap tot el jovent,
lala là, lala là.

Ai quin drapaire
més romancer,
n’és molt amic de la lluna;
i si aquí busqueu fortuna,
els papers mullats porteu.

Yo ya me voy
al puerto donde se halla
la barca de oro que viene a conducirme,
yo ya me voy,
solo vengo a despedirme,
adiós, mujer, adiós para siempre, adiós.

No volverán tus ojos a mirarme
y tus oídos no escucharán mi llanto,
yo ya me voy,
solo vengo a conquistarte,
adiós, mujer, adiós para siempre, adiós.

Són dos
que se n’enraonen
per anar a segar
el camp de civada.

Quan n’han (ha)gut segat
una quinzenada:
-Què els hi comprarem
a les nostres dones?
Mitges i sabates,
davantal també,
perquè estiguin alegres
quan arribarem.

Quan arriba a casa
ja en desfà el paquet,
com si en fos a plaça.
-Vine aquí, tu, dona,
i mira si et va bé,
que pararem cantina (?)
no ens faltarà re(s).

Ninetes que esteu al llit
i en terra poseu els peus,
sortireu a la finestra,
escoltareu les nostres veus.

Ninetes que esteu al cel (?),
i en terra poseu els peus,
sortireu a la finestra,
i escoltareu les nostres veus.