Ai, Mare de Déu del Carme, 
qu(e) ha (set) això?
M'han robat l'arengada
del pane(d)ó.

Mira Peret,
fem un cigarro,
v(e)gila bé,
que no vingui l'amo;
si l'amo ve,
fes-me un xiulet -xiu-
i de seguida, i de seguida
farem paret, farem paret.

-Ai, niña salerosa!
Un soldat deia
a(mb) una xicota rossa
a cau d(e) orella.
-Ai, niña salerosa!
-Fuig, fastigós,
que la teva fesomia 
sembla d'un gos.

Apa, Xanxo, 
no em vinguis amb més romanços;
córre vés al cuartel a menjar garbansos,
que ja n'hi han d'altres que en ta(i)en el bacallà. 
Ja està!

-Apa nena, córre, maca, vine, no em trepitgis!
-Tin(gues) cuidado, tin(gues) cuidado!
-Apa nena, córre, maca, vine, no em trepitgis!
-Tin(gues) cuidado a fer-me mal, a fer-me mal!
-No em toquis.
-Jo et vull tocar.
-No miris.
-Jo et vull mirar.
-Mira que crido(t).
-Ja pots cridar, que tant me fa.
-Ja ho saps (co)n jo t'ho deia,
que per fi, que per fi m'estimaries;
que ditxós, que ditxós serà aquell dia
que ens podrem veure casats, ja ho saps!

Pim, pam,
pim, pam,
pim, pam...

Visca el treball,
tinguem salut i feina;
brollen diners
del pla del nostre mall. 

Visca el treball,
tinguem salut i feina;
brollen diners
del pla del nostre mall.

Del pla del nostre mall,
del nostre mall!

A la nit de Sant Joan,   és una nit molt alegra.
La me(u) mare sempre em diu:   -Jo no sé per què no t'alegres.
-Com m'alegraria jo?   M'han casat l'amor meva;
me l'han casada ben lluny,   perquè el(s) meus ulls no la vegin.
I el dia que es va casar,   pel meu carrer passava ella;
de tristor plorava jo,   d'alegria plorava ella.
Entre el(s) meus ulls i els seus,   feien córrer tres riberes:
una és el Fluvià,   l'altra és Mur i Nierga.
El que m'entristeix a mi,   és que tinc tres prend(r)es d’ella;
una és un mocador,   brodat amb seda vermella.
Bon amor, adéu-siau,   en salut ens tornem veure;
ens tornem veure amb salut,   fadrí jo i tu donzella.

L'ametlla es baralla amb el cacauet,
l'avellana hi corre i li fum bolet.

El pinyó s'entera, li fum cossa al cul,
l'endemà els enterren tots (amb) un bagul.

Senyor bagulaire no els vol enterrar
perquè pesen massa i no els pot alçar.

Voreta la mar
n’hi ha una donzella,
n'hi ha una donzella,
que en brodava un mocador;
n'és per la reina,
n'és per la reina.

Quan n'estava a mig brodar,   li manca seda;
gira els ulls enve(r)s la mar,   veu una vela.
-Mariner, bon mariner,   que en porteu seda?
-De quin color la voleu,   blanca o vermella?
-Vermelleta la vull jo,   que és millor seda.
-Pugeu a dalt de la nau.   La nau pren vela.
-Mariner, bon mariner,   torneu-me a terra.
-Això sí que no pot ser,   que heu de ser meva;
que jo sóc el fill del rei   de l'Anglaterra.

La donzella va a la font
a buscar un cantiret d'aigua,
refilant com un ocell
i saltant com una daina.
Traral·la, laral·la, trarala, lal·là, 
traral·la, lalal·la, trarala, lal·là.

Quan era al mig del camí,
troba algú que l'esperava:
n'era el fill del moliner
que li fa mitja rialla.
Traral·la, lalal·la, trarala, lal·là, 
traral·la, lalal·la, trarala, lal·là.

Quan tornava de la font,
li botzina així(ns) sa mare:
- Molt trigaves a tornar.
- És la font que a penes raja.
Traral·la, lalal·la, trarala, lal·là, 
traral·la, lalal·la, trarala, lal·là.

- Molt escabellada vas!
- És el vent que m'ha escabellada!
- I molt enfarinada véns!
- És la pols que aixeca l'aire.
Traral·la, lalal·la, trarala, lal·là, 
traral·la, lalal·la, trarala, lal·là.

- (I)o no veig que faci vent
ni que aixequi pols tan b(l)anca!
- Aquí dalt pot ser que no...
però allà baix fa un a(l)tre oratge.
Laral·la, laral·la, trarala, lal·là, 
traral·la, lalal·la, trarala, lal·là.

Un roser de roses blanques
mai en vida havia vist;
tan amigues que érem antes
i ara hem (ha)gut de renyir.

Hem renyit per poca-solta
i a la cara t'ho diré;
i si em véns a dir una cosa,
la cara (i)o et giraré.

Atxumba, la cataxumba,
l'atxumba, la polisson;
con estos zapatos de manila
y las botas de xarol.

Remorós encís
d'una tarda lenta,
aire gronxadís,
perfumat de menta.

Raïm esclafat
del dos de setembre;
doll empurpurat
que la sang remembra.

Temps del goig madur,
joia ardida i grassa,
l'instant se l'endú
per la vinya lassa.

I el setembre ens deixa
cistella i falçó,
l'amorosa queixa
de l'aire és cançó.

I el crit i la dansa
i el pàmpol retort
omple l'enyorança
d'un capvespre absort.

Vacil·lant tot d'una,
la lluna, la pruna
vacil·lant i lluny
el vespre s'esmuny.

El dilluns perquè m'adormo,
el dimarts perquè tinc son, 
el dimecres vaig al cine
i el dijous a pendre el sol.

El divendres passo comptes,
el(s) dissabtes a cobrar
i el diumenge que voldria
ai, no em deixen treballar.

Som la colla que tenim més ous,
som la colla que tenim més ous
a la cistella.

Som la colla que tenim més pèl,
som la colla que tenim més pèl
sota l'aixella.

La bella Giralda s'escalfa,
s'escalfa les vores del mm...

Noies del veïnat,
pareu atenció,
sentireu com canta
la veu arrogant(a),
la veu del meu mmmmm...

Feu caritat, noies,
feu caritat,  noies,
qu(e) us darem pel mmmmm...

I amb aquella fresca,
el cara(i) s'engresca
les vores del mmmmm....

Feu caritat, noies,
feu caritat,  noies,
que us darem pel m...