Jo so la filosa 
de veu reganyosa
que sempre treballa 
al mig del carrer;
jo esplico la història 
que sé de memòria,
veniu a la vora 
que jo us la diré.

Per anys endarrere,
quan jo encara n’era
petita com ara 
els que m’escolteu,
mon avi tenia 
aquella masia
que a terra en ruïnes 
encara veieu.

Els mals de les guerres 
trinxaren les terres,
cremant les espigues 
el foc dels canons,
els camps i mesures,
farcits de malures,
la fam hi portaren 
pels quatre cantons.

Quan l’avi va veure 
tants mals, i va creure
l(a) hisenda perduda 
per tants de perills,
va dir al meu pare: 
ets jove tu encara,
treballa i ensenya’n 
també en els teus fills.

Llavores baixaren
al poble, on trobaren
la mare, un fus noble,
i el pare, un teler;
el pare teixia
de nit i de dia,
la mare filava
al mig del carrer.

A còpia d’anyades,
treballs i suades,
lograren mon(s) pares
poder descansar;
i quan gran em feia,
la mare a mi em deia,
la seva filosa
posant-me la mà:

-Aquí tens la teva
missió, filla meva,
per ella nosaltres
de nit i de dia
tornem a ser rics;
treballa i confia
que ella ha de salvar-te
dels teus enemics.

I, des d'allavores,
a totes les hores
la meva filosa
anava filant;
amb ella pujava
mos fills, i els donava
un nom el més digne,
un nom el més gran.

Tothom em diu vella,
tothom m’aconsella
que deixi la feina
per qui la pot fer;
però mentres amb força
ja el fil puga tòrcer,
la meva filosa
ja mai deixaré.

Jo so la filosa
de veu reganyosa,
que sempre cargola
el fus cap per avall;
graveu eixa història
en vostra memòria,
sigui mon exemple
i honreu el treball.

Les ninetes (com) van a costura
fan puntetes amb un coixinet.

Coixinet, si tu (e)n sabessis,
ai, les penes que em fas passar,
ja diries a la mare mestra
que em deixés anar a jugar.

Amb aquelles minyonetes
que hi ha a dalt del campanar,
que en repiquen les campanes
per un pobre capellà.

Qué dolor, qué tristor,
l'endemà de la festa major!

-Conxita, petita,
què hi fas aquí dalt?
-En trenco metlletes
pel pobre pardal.

No en trenquis pas gaire(s)
que ja es morirà;
farem un enterro,
tothom hi anirà.

El pare i la mare
faran d'escolà;
el cotxe a darrere
i el mort a davant.

Ja en toquen a missa,
ja en toquen por él;
ja en toquen a missa
la mare de Déu.

Les noies de Celrà
totes van a pixar al riu;
i les de Bordils es queixen
que l'aigua sembla lleixiu.

Zum-nana, zum-na,
zum-nana, zum;
zum-nana, zum-na,
zum-nana, zum.

Zum-nanana,
zum-nanana,
zum, nananana,
zum.

Zum!

La fadrina va a la font
a buscar un cantiret d'aigua,
refilant com un ocell
i saltant com una daina.

Traral·la, traral·la,
traral·la, lalà.
Traral·la, traral·la,
traral·la, lalà.

Quan arriba allà a la font
troba algú que l'hi esperava,
troba el fill del moliner
que li'n fa mitja rialla.

Traral·la, traral·la,
traral·la, lalà.
Traral·la, traral·la,
traral·la, lalà.

Quan arriba de la font
li'n botzina així sa mare:
-Molt trigaves a tornar.
-És la font que a penes raja.

Traral·la, traral·la,
traral·la, lalà.
Traral·la, traral·la,
traral·la, lalà.

-Molt despentinada véns!
-És que el vent m'escabellava!
-Molt enfarinada vas!
-És la pols que aixeca l'aire.

Traral·la, traral·la,
traral·la, lalà.
Traral·la, traral·la,
traral·la, lalà.

Peixatera, punyetera,
m'has donat el peix dolent;
si no em tornes la pesseta,
ho diré a l'Ajuntament.

Les nenes de Llagostera
són guapes i ballen bé;
per cinc cènti(m)s s'arremanguen
i per deu s’ho deixen fer.

En canvi les de Cassà
(con) no tenen res a fer
se'n van a les Banyaloques
a rentar-se el pixaner.

Aiga gelida (...)

Caterina se pentinava,
tinc, tan amorosa,
amb una pinta d’argent,
tinc, tan amorosament.

Cada cabell que se li trenca,   male(i)eix els seus parents;
male(i)eix son pare i mare,   el seu marit primerament.
El seu marit se l’escoltava,   el seu enraonament:
-Què enraones, Caterina,   aquest parlar tan malament?
Quan eres a ca els teus pares   te l'empassaves pobrament,
naves vestida pobreta,   i ara vas amb vestits d’argent.

Ballarem el xotis, Pepa,
ballarem el rigordón,
ballarem una americana
que és un ball de fer petons.

Quan el soldat ve de la guerra,
ja ne troba una pastoreta:
-Pastoreta, bon jour, bon jour,
voleu llogar un joliu pastor?

-Vós de pastor, no feu la mi(r)a, 
porteu espasa i carabina,
també porteu vostro xa(p)ó 
vós no feu aires de pastor, no.

-Ni vós tampoc, marimosel·la,
en feu aires de pastorel·la,
blanca sou com un ge(s)samí,
les pastoretes no són així.

-Vo(l)s-te'n venir, gentil pastora,
vo(l)s-te'n venir, una estona a l'ombra?
Sota l'ombreta del verd joli(u)
floreix, no grana el romaní.

La pastora n'és e(s)cusada
que el seu pare ja l'ha cridada:
-Veniu demà bon dematí,
a les dotze hores jo seré aquí.

Les dotze hores en són tocades,
la pastora no n'arribava;
el pastoret prou hi ha anat,
la pastoreta l'haurà enganyat.