Una cançó vu(i) cantar,
d'atres no puc
dels trets de Co(rt)ines
que en són molt g(r)orjuts.

Si ho són més,
no ho poden ésser,
que n'han fetes més
que no pas l'avi Serraller.

Van envoltant l'olla,
l'olla n'és calenta,
per mala fortuna
(i)a els hi varen atrapar,
i un bot daltabaix
se varen escarmentar.

I el negre
deia en el virat:
-Jo (i)a en sóc ben fart.
-Io no pas ben bé.
-Quina els hi en farem?
-Io la tinc pensada:
(Con) les dones a(n)iran al rebost,
nosaltres les seguirem
i atràs de la porta
i ens amagarem.

L'endemà dematí,
quan vindran a obrir,
i un bot a defora
i salts a fugir.

Les dones diran:
-Dimoni del gat
(a)ixò és que ahir al vespre
no hi (ha)via tancat.

La culpa de tots
la té la criada,
que culpa el(s) gats,
n'és molt descuidada.

No en tenca les olles,
ni en tenca els fogons
i a dalt del rebost
n'hi tenca els gatons.

I el que l'ha dictada
jo vu(i) ben dir:
l'hereu Muntanyola, 
fill de Sant Martí.

I una mare i una filla   n’estan a dalt un balcó,
l’una en filava seda,   l’altra en filava estam.
La filla es posa a riure   i la mare, sospirant:
-De què en sospireu, vós, mare,   de què en sospireu, vós, tant?
-Filla, la meva filla,   que aquests joves t’enganyaran.
-Ni enganyadeta, mare,   ni enganyadeta mai.
I al cap del(s) nou mesos   n'han tingut un infant.
De què en farem de l'infant? (...)
El donarem a dida   fins l'edat dels set anys;
set i set faran catorze,   de l'infant ja en serà gran.

Jovent d'avui (u)n dia,
primer amor,
no us fixeu amb les noies
com sóc fet jo.

Jo em sóc fixa(r)t amb una,
tristet de mi,
me n'ha quitat ja i beure
i me'n fa patir.

Me n'ha quitat ja i beure
i me'n fa patir.
(...)

I un dia per comprova(r)-la
me'n vaig anar,
la (?),
la vaig trobar.

Sabes que ha dit la leyenda
de tu i de mi.
(...)

-Diuen que tu ja et cases,
-No és pas vritat,
no tinc pas tanta ditxa
ni llibertat.

I una cançoneta nova   la’n sentireu cantar,
treta n’és dels soldats nous,   dels que n’han d’anar en batalla.
I a la batalla del rei   molts (a) hi van, no en tornen gaires.
I els gafaren d'en dos en dos   Barcelona los manaren:
-I en aquí teniu el(s) soldats nous,   i és lo que vostès demanen.
No n’han sigut mai aprovats,   no en són pràctics de les armes.
Se’n passegen pel(s) carrers   cantant cançons i romanços.
I el nostre gineral   i el pendrem com a pare.
(Con) ens pensarem dormir,   sentirem xiular les bales;
com ens pensarem menjar,   sentirem tocar llamada.
Se’n ve l’hora de marxar,   tot són plor(o)s i llantos.
I és, Reina de Montserrat,   ara és hora d’ajudar-mos.
Montserrat encara es veu,   Montserrat és prop de nostres cases,
Montserrat ja n’és perdut.
Que si cas podem tornar   (i)a vindrem a vesitar-vos.
Cantaran los capellans i frares   també cantarem nosaltres.

I a dintre Barcelona   si n’hi ha un convent,
si n’hi ha una monja   que hi passa turment.
La mare amadessa (?)   sempre li està dient:
-De què en ploreu, mongeta,   tan alegrament?
-Jo en ploro(c) un jove   que el veig en aquí al davant.
Si acàs no m'hi caso   me moriré aquest any.
-Moriu-s'hi, mongeta,   verge enterraran,
ni enlloc de l'iclèsia,   ni enlloc del convent,
sinó un cementiri   com la mateix(a) gent.
Farem dir-hi un ofici,   totes an(a)irem,
cantarem alabances   del bon Jesús del cel. (?)

I a la torre xica   i a la torre gran
si n’hi ha una Pepa   que l’estimen tant.
De tant que l’estimen   no la’n casaran;
-N'un teniu la Pepa,   que no en sigui a dalt?
-N’és a ribereta   a rentar el davantal,
per anar bonica   la nit de Nadal.
(I)a l’ha rentadeta   i amb un riu molt gros,
(i)a l’ha eixugadeta   amb un jardí de flors,
(i)a l’ha plegadeta   i amb un jardí de flors.
Cada plec que en feia,   i un sospi(t) o dos;
-Què en sospireu, Pepa?   Què en sospireu, vós?
-Jo en sospiro un jove   que no és gentil de vós. (?)

Se ha acabado la sopa boba
a los que l(i)evan sotanas,
les van a quitar la paga,
arrea!
Ahora sabrán lo que es gana.

No comerán tantos pollos,
ni chorizos, salchichones,
no hay (?) por las calles,
arrea!
Y enseñando los calzones.

Fue a confesar y una hija,
y una hija de Albacete;
cómo era muy hermosa,
arrea!
Vamos a la s(e)gr(a)stía.

Todos los pájaros gordos
van a hacer la comp(a)tencia,
y a los cerdos y a Galicia,
arrea!
(?) si molestamos.

Los matar(e)mos a taula
(?)
lo que me han da(d)o más lejos,
arrea!
(...)

Alfonso XIII, que t'han destronat,
massa que han tardat
i encara t'(r)estranyes;
i ting(ue)u per entès
que no et tenim per res
en aquí, vila noble.

I el(s) malvat(s) dels (m)orbons
n'eren a mo(l)tons
que ens escovardien;
ells (a)poderats de la clau
fent anar el poble esclau,
i ells s'hi divertien.

I un que en deia la veritat,
n'era afus(i)llat
de nit o de dia;
o bé tancat dins d'un penal
com un criminal,
i allà s'hi podria.

I escolteu ciutadans,
galants republicans
i escolteu la súplica:
sempre més sigui
de cara als obrers
la nostra República.

I adéu, castell de Figueres,
c(u)m t'hi ets ben esc(l)ovardit
(...)

Set-cents canons tenien,
no te n'han servit per re,
si no per dar esforça
i al pillo del francès.

I el general Alaubre (?)
lluita molt esquerp (?)
per defensar la pàtria
i el pobre espanyolet.

Veniu, veniu francesos,
pel pla de Sant Feliu
qu(è) us donarem patates
del numbro vint-i-cinc.

I adéu, vila de Girona,
és la més bella que hi ha,
per més francesos que vinguin
no la'n podran gu(a)nyar.

I un frare i una monja
se'n naven pel món;
se n'anaven pel món.

El frare deia a la monja,
recony de rai, de refotre,
i el frare en deia a la monja:
-Com us di(gu)eu per nom?
Com us di(gu)eu per nom?

Per nom me'n dic Fotaire,   Fotaire cara de cony.
-Jo també la'n fotaria,   la senyora així ho vol.
Senyora n'és prou puta,   se'n posa a perdre el cony.
El frare li apuntava,   s'enganxa pels cordons;
I en feren fer la crida   en el pla de Lluçanès,
que al cony d'una senyora,   n'hi (ha)via un frare pres,
(I)a en van a buscar les mules,   les mules d'un francès,
li'n foten estirada,   no li'n varen fer res;
li'n foten una atra estirada,   cordons a l'enrevés.