Cançons
La cançó de l'enfadós
Entrevista i enregistrament realitzats per Rita Camps el juliol de 2025 a Blanes, durant la campanya de recollida de cançons duta a terme entre març i setembre del mateix any amb la col·laboració del periodista i promotor cultural blanenc Quim Rutllant i l'Arxiu Municipal del poble.
Quina és la cançó de l’enfadós
que mai ha de tindre fi?
Pitjor serà la que vindrà,
preneu cadira per escoltar.
-I aquí pots posar el que vulguis:-
I en Panxo li va dir a en Pinxo:
-Vols que et punxi amb un punxó?
I en Pinxo li va dir a en Panxo:
-Punxa’m, pro a la panxa no.
Un plat pla, pre pla, pre pla (?),
ple de pebre negre n’era,
i un plat pla, pre pla, pre pla,
ple de pebre negre està.
Quina és la cançó de l’enfadós
que mai ha de tindre fi?
Pitjor serà la que vindrà,
preneu cadira per escoltar.
-I nar afegint les cançons qu(e) hi vulguis posar-hi…-
No hem trobat cap altra referència de la primera estrofa d'aquesta cançó, com tampoc de la dinàmica que acompanya.
L'expressió "ser (o semblar) la cançó de l'enfadós", que es diu d'allò que es repeteix contínuament fins a atipar qui ho escolta (Diccionari de recursos lexicals, 2024), és molt popular encara avui en dia entre els parlants i està documentada des de finals del s. XIX. La primera referència escrita que se'n conserva és en un recull de dites de Josep Corolau i Inglada (1839-1895) per a l' "Almanach de l'Esquella de la Torratxa" (1890), classificada dins el grup "ditxos que venen de artistas (de músichs)":
Amb aquesta expressió tenim documentada també una "broma" lingüística semblant a la que descriu la Domnina. La primera referència que ens en consta és al llibre "Ethologia de Manresa" (1901), de l'arxiver i historiador Joaquim Sarret i Arbós (1853-1935), editat pel Butlletí del Centre Excursionista de la Comarca de Bages:
La referència més antiga que tenim de la popular cantarella "En Pinxo va dir a en Panxo" és al primer fascicle de l' "Arxiu de Tradicions populars" (1928), dirigit per Valeri Serra i Boldú (1875-1938). La trobem, entre d'altres, en un article de Joan Amades recollida com a joc de paraules o embarbussament, però no com a cançó.
La primera ocasió en què trobem les dues cançons combinades és en la versió del grup La Trinca, que, afegint-la al fragment "un pam, dos pams, tres pams...", la va publicar a l'àlbum "Orgue de gats" (1971).
L'embarbussament "Un plat pla, ple de pebre negre n'era" també és antic i encara molt estès. La font més antiga en la qual apareix documentat és el volum "Botánica popular: ab gran nombre de confrontacions" (1891), del folklorista Cels Gomis i Mestre (1841-1915), en el capítol dedicat al pebrer:
