Cançons
Allà dalt de la muntanya
Allà dalt de la muntanya
tot lo bé de Déu hi tinc,
les roses de quatre en quatre
i els clavells d’en cinc en cinc.
Allà dalt de la muntanya
ai, mare, deixeu-m’hi anar,
jo que en sóc tan boniqueta
ballador no em faltarà.
Allà dalt de la muntanya
ai, mare, deixeu-m’hi anar,
no hi vaig per ballar sardanes,
sinó per saltar i ballar.
Allà dalt de la muntanya
si n’hi ha un gros ocellàs,
que amb el bec toca sardanes
i amb la cua el contrapàs.
Es tracta de quatre corrandes (cançons d'origen improvisat).
De la primera n'hem trobat referències en uns quants cançoners. La primera vegada que l'hem trobat recollida és l'any 1874 dins "La Renaxensa - Periódich de literatura, ciencias i arts", de la mà de l'advocat figuerenc Enric Serra i Caussa. La quarta apareix també recollida en aquesta publicació.
De la segona també n’hi ha referències diverses a cançoners antics. La més antiga que hem localitzat és al primer volum del “Cansoner català de Rossello y de Certanya” (1885), del nord-català Pere Vidal, si bé amb un parell de versos canviats:
A la plassa hi ha balles,
Mare, deixau m’hi anar ;
Jo que som tan boniquèta
Ballador no’m faltara.
Amb aquesta mateixa forma la recullen Joan Amades i Francesc Pujol al “Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors” (primer volum del Cançoner Popular de Catalunya), el 1936. Palmira Jacquetti i Maria Carbó la recollien ja el 1925 per a l’Obra del Cançoner Popular en el marc de la seva missió de recerca a La Seu d'Urgell, inclosa dins una cançó narrativa amb el títol “Sota l’olivera”.
La tercera sembla una deformació de la que recull Carles Bosch de la Trinxeria al llibre "Miscelánea Folk-lórica” (1887). També la trobem al número 23 de la revista "Catalunya artística", del novembre de l'any 1900, recollida a Girona per General Ginestà.
