Cançons
La carta de navegar
Un bastiment sortí de Marsella, a fer la descoberta anà;
set anys passaren borrasca, la racció els hi va faltar.
Varen tirar palletes curtes, per veure a qui tocarà;
va vol(gu)er-ho Déu del cel que toqués al capità.
Mentre el capità es confessa, tres coloms varen passar,
que amb el bec porten el beure i amb les ales el menjar.
-Qui serà un de vosaltres, que la vida em salvarà?
Li daré una filla meva i un bastiment per navegar.
Respon un gallardo mosso: -Jo la vida us vull salvar.
-Si tu em vols salvar la vida, dalt l’arbre mestre has de pujar.
Quan fou a mig arbre mestre, gallardo mosso es posà a plorar.
-De què plores, gallardo mosso, de què et poses a plorar?
-Perquè veig sinó cel i aigua, i alguna andana per la mar.
-Amont, amont, gallardo mosso, molt més amont has de pujar.
Com fou dalt de l’arbre mestre, gallardo mosso es posà a cantar:
-Alegreu-vos, alegreu-vos, que ja me’n puc ben alegrar,
que ja veig castells i viles, i muralles blanquejar.
I en veig una senyoreta, vora, voreta la mar,
vestido d’un panyo verde que en tot Marsella no n’hi ha.
Que si Déu feia la gràcia que allà poguéssim arribar,
feríem fer una capelleta vora, voreta de la mar.
Hi posarem un Sant Antoni, per poder-lo venerar;
tots els bastiments que passin, tots el vindran a visitar.
Visca Toló, París i Marsella,
visca l’estret de Gibraltar.
Es tracta d'una balada estesa arreu del Mediterrani. El primer de recollir-la en català fou Pelagi Briz al quart volum de les "Cansons de la terra" (1874), amb el títol "Lo nostramo".
Al "Romancerillo catalán" (1882), Milà i Fontanals n'anota dos fragments sota dos títols diferents, "El grumete" i "El socorro". Avui sabem que es tracta en realitat de la mateixa cançó.
Més endavant, Jaume Llobera la recolliria per a la publicació de L'Avenç "Cançons populars catalanes" (3a sèrie, 1910), per primer cop amb el títol "La carta de navegar". També apareix al "Cançoner de Pineda", de Sara Llorens (1931), titulada "La nau en perill".