Cançons
Petons i cireres
(...) no va mai sol (con) va de veres,
per (a)ixò diuen que els petons i les cireres,
el més gran dels cirerers, i quan no poguer més,
pregaria que tu boca me'ls tornés.
Què té de fer una nineta
tota soleta i joveneta
i més petons, nina, et faria,
que fruits tindria cap cirerer.
Quan la nit de Sant Joan n'és arribada,
no hi ha noia que n'estigui enamorada;
el jove que la vol
mai ha estat amb ella al sol,
i per dir-li ple d'amor que l'estimada.
-Jo t'estimo, nena hermosa, i en de veres,
que et faria més petons que a les cireres
el més gran dels cirerers, i quan no poguer més,
pregaria que tu boca me'ls tornés.
Es tracta d'un fragment de la cançó anomenada originalment "Els petons i les cireres". La primera referència que n'hem trobat és de l'any 1925. Sembla que formava part d'un espectacle de revista barceloní que portava el nom de "Kiss-me". La música és d'Enric Clarà i la lletra de Josep Amich i Manuel Sugrañes. Aquí en trobem una nota a la premsa de l'època:
Molt més tard, l'hem trobada recollida al volum II d' "A peu pels camins del cançoner" d'Artur Blasco, aplegada a Riu de Santa Maria (Cerdanya), l'any 1982.
En Joan residia a Arenys d'Empordà (Garrigàs).
