Cançons
La minyona d'Andorra
L'un és l'hereu Moles, l'atre n'és l'hereu Cerdà,
l'atre n'és el Rossell d’Andorra que ens pensem que en tirarà.
El Rossell se'n va a la plaça, (i)a la'n gafa de la mà;
al capdavall de la plana, la ramada ha de pujar.
Tral·laralarà, laralà, lal·là,
la ramada ha de pujar.
-L'hauria de tornar a estudiar... la sé pas...-
És un fragment d'una balada amb diverses variants que trobem també amb el nom de "La minyona de l'Empordà" o "L'Andorrana".
La primera referència que en tenim és aquesta, recopilada per Milà i Fontanals dintre el "Romancerillo catalán" (1882) amb el títol "Compensación". Al mateix "Romancerillo" trobem una breu anotació d'una cançó amb el títol "La niña del valle de Andorra", el mateix amb el qual recollim la balada en aquest mateix arxiu.
També l'hem trobat a "El cançoner del Calic" (1913) de Joan Serra i Vilaró, amb el títol "L'Andorrana", o al Cançoner del Ripollès, recollida a Ripoll i Les Llosses als anys 1919 i 1920.
En Cinto Solanellas va ser pastor, un bon coneixedor del territori i un gran interessat pel patrimoni arquitectònic i les dites i cançons populars. D'ell en surten algunes de les cançons que van populartizar a finals dels 60 el Grup de Folk, de la mà de Pau Riba i Jordi Pujol. Tot i que va néixer a Berga, va viure a Peguera, Puigcerdà, Balsareny, a Mas Saiols (Serra de Finestres), Sant Pere de Rodes (d'on també en va ser el guarda durant 13 anys) i finalment a Vilajuïga. Aquesta gravació està feta durant o just després de l'etapa a la Serra de Finestres i abans d'anar cap a Sant Pere de Rodes. És al Mas Roure del senyor Ferrussola, que tenia arrendat.
