Cançons
La serrana
I allí a la ciutat de Nàpols si n'hi havia una serrana,
bonica n’és com el sol, blanca i rúbia i no morena.
L’una mà porta pistola que és per la seva defensa,
l’altra mà porta una fona que molt allarga les pedres.
De tant que les allargués, cien leguas tira per terra;
ve venir un cristiano que molt li (a) gusta en ella.
Aire que me’n dones aire,
aire que me’n dones pena.
Fragment d'una balada d'origen castellà, coneguda en aquesta llengua com "La serrana de la vera". El primer a recollir-la a Catalunya va ser Milà i Fontanals dins el "Romancerillo catalán" (1882), amb el mateix nom.
Dins l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, en trobem recollides diverses versions: a Olot (1925), a Besalú (1926) o a Cistella (1927). Entre elles també la versió que va dictar el besavi d'en Joan Arnau, l'any 1922, predecessora de la que presentem aquí.
Joan Arnau i Serra (Les Planes, 1941 - Girona, 2016) va treballar de topògraf i tècnic en disseny gràfic col·legiat, sobretot en l’apartat de replanteig i control d’Obra Pública. Al 2001 i ja retirat del camp laboral, juntament amb Jaume Arnella, investiga i reprodueix les cançons recollides a les Planes l’any 1922 pels mestres Joan Tomàs i Joan Llongueras i les presenten en públic durant sis anys, amb el nom de "LES PLANES 1922".
Als darrers anys de la seva vida, va editar diversos llibres relacionats amb la història i el patrimoni oral de Les Planes d'Hostoles.
