Cançons

El nen és petit,
(i)a mig adormit,
la mare, se'l mira.
No el deixa mai sol,
i junt al bressol,
joiosa sospira.

Tot vetllant-li el seu somni a(m)b amor
ella pensa, tranquil·la i ditxosa:
-El meu fill val un món i un tresor.
I l 'adorm tot cantant-li amorosa.

-Fes nona, reiet,
fes nona, fill meu,
tu ets un angelet,
que m'ha enviat Déu.
Li besa la cara
i li besa en el front;
petons d'una mare,
lo més gran del món.

El nen és més gran,
la mare, plorant,
li diu cada dia:
-No surtis de nit
i fuig del b(or)git
treballa i estudia.

Tot tapant-li els defectes que té,
l'aconsella amb carinyo, i el guia
pel camí del treball i del bé,
que és lo que ella desitja i ansia.

-Perdona'm, fill meu,
p(e)rò (i)o t'haig de dir
que el meu cor et veu
per molt mal camí.
Qui mal t'aconsella
deu ser algun ningú,
fes cas d'una vella
que sols viu per tu.

Pel vici perdut,
(i)a no té salut,
ni aquella dona
l'aprecia i el vol;
malalt i tot sol,
tothom l'abandona.

I quan tots el desprecien i es veu
molt a prop de l'immens precipici,
una mare li crida: -Fill meu,
córre, vine aquí al meu costat, fuig del vici.

Veient-te perdut 
i de tots despreciat,
per què no has vingut 
aquí al meu costat?
No abaixis la cara,
i aixeca el front,
que et queda una mare,
lo més gran del món!