Cançons
La filla de Girona
En sóc filla de Girona,
i els meus pares són flequers,
tinc dos germans que festegen,
si un és dropo, l’altre més.
Un soldat me n’ha dit maca
i de mi s’ha enamorat;
ai, mare, no sé què em passa,
sempre penso amb el soldat.
Me’n volien fer ser monja,
i a mi no em va convenir;
vaig agafar la robeta
i me’n vaig anar a servir.
Arribant a Barcelona
per quells maleïts carrers,
tots els homes em cridaven
i em deien que jo els volgués.
El carrer del(s) Trenta Claus
és un lloc molt espinós,
ja se’n gafen moltes llebres
i enganyen els caçadors.
La referència més antiga que tenim d'aquesta cançó és als Materials Rossend Serra i Pagès de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, on n'apareix mencionada una estrofa recollida a Manresa:
Yo soch filla de Guisona
els meus pares son fornes,
tinch tres germans qu’estudien
si l’un dropo ‘altre mes.
Al volum següent hi apareixen dos versos pertanyents a versions de la cançó recollides a Terrassola, Lavit, Sant Sadurní d’Anoia i Rubí, aquest cop amb la menció de la ciutat de Girona, com a la versió que presentem:
Yo’n sóch filla de Girona
‘ls meus Pares son furnès.
Sara Llorens també en recollia una versió al "Cançoner de Pineda" (1931), amb el títol "La noia de Guissona".
Com argumenten Maria Gràcia Puigdemont i Fidel Aromir al llibre "Tossa. Cançons d'abans" (Centre d'Estudis Tossencs, 2025), aquestes referències antigues fan dubtar que es tracti d'un cuplet, un gènere més modern, tot i que la lletra de la cançó hi pugui recordar.
A la segona gravació, en Vicenç Esteban canta amb la seva mare, la Roser Darder.
