El carreter català,
català,
molt alegre i devertit,
n’atrapa una noia jove
per les carreres de Vic,
n’atrapa una nena jove
per les carreres de Vic.

La nena, com que era jove,
no podia seguir el pas,
seguir el pas;
l’agafa i la puja al carro,
pensant: -Tu l’estrenaràs!

Com a dalt del carro va ser-ne,
cossa ve i cossa ve,
cossa va,
i com més cosses li tirava
més trempava el carreter,
com més cosses li tirava
més trempava el carreter.

Però una cossa mal donada
el dit gros li va escapar;
i al cap de dues setmanes
va ingressar a l’h(a)spital,
i els metges prou feines trobaven
un remei per aquell mal,
sí!

El remei ja li trobaven,
deien: -Això s’haurà de tallar.
I amb els metges demanava:
-Per favor, deixeu-me estar.

El pobre desesperat,
recordant el bo passat,
va maleir aquella noia
i tots els seus avantpassats.

I és la verdadera història
que tenen els carreters;
que aquells rellotges que porten
mai no saben l’hora que és,
bou!

Pels carrers de Freixenet
una noia guapa hi ha,
que per nom es diu Antònia
i ara diu que es vol casar.

Porta puntes als enagos
i vid(r)ets en el gipó
perquè el seu Joan l’estimi
i li fagi un petó.

En Joan ne té una escala
per pujar dalt del campanar,
per veure millor l’Antònia
quan es posa a pentinar.

La pinta li cau a terra
i en Joan li va a collir,
i a la falda de l’Antònia
en Joan s’hi va adormir.

-Tu foss(e)s nena callada,
no diguess(e)s re a ningú,
compraríem una nena
per divertir-(ms)-hi jo i tu.

Si la mare te’n pregunta:
-Questa nena de qui és?
Tu li po(de)s contestar-li
que no n’heu de fer-ne re.

Si el teu pare te’n pregunta:
-Questa nena de qui és?
Diga-li que era sota un barco,
deurà ser del(s) mariners.

Los mozos de Vallfogona
son unos buenos muchachos,
la única falta que tienen
que son un poco borrachos.

Si son borrachos que sean,
nadie les importa nada,
los sábados y domingos,
borrachos la borrachera,
y el lunes por la mañana
el trabajo nadie acude.

Les pregunta el v(a)gilante:
-¿Dónde estuvisteis ayer?
-Estuvimos de borrachera,
que estaba usted también.

Io en vol(d)ria una noia
que fos filla de pagès,
que tingués uns bons armaris
i una saca de diners.

Comencem a anar a ballar,
ballarem una sardana
obligada de l’amor (?).

Balleu mentre sou joves,
balleu, salteu i balleu,
si no, us tornareu guetos
que no us en (a)donareu.

Per (a)ixò el jovent d’avui
en tenen les mans for(a)dades,
no en tenen com abans
monedes arrovellades.

Puig per gràcia celestial
dels ulls sou(s) conservadora,
sigueu nostra protectora,
Santa Llúcia de Puigmal.

Sant Ponç i Sant Salvador,
Sant Joan i Vallfogona,
Ridaura i (…)

Vostres goigs amb gran plaer
cantarem, Verge Maria,
amb la Vostra Senyoria,
Vós sous Verge del Roser.

Déu plantà dins Vós, Senyora,
un roser molt excel·lent,
d’ella us féu mereixedora,
de concebre’l purament.

Com els reis devots sentien
del roser un(a) gran aulor,
Vós sou Mare intitulada
i servida amb gran concert.

Una casa de pagès
tenen un mosso,
diu que li donen per sopar
escudella agra.

I se’n van a treballar
el mosso i l’amo,
el mosso i l’amo,
quan ha (set) a mig treball
se’n posa a jaure.

-Ai, mosso, si estàs malalt,   vés-te’n a casa,
fes-te’n coure un parell d’ous   per la criada;
i si de dos no en ten(e)s prou,   poseu-n’hi quatre.
L’amo dona un volt al bosc,   i torna a casa;
(i)a n’atrapa el mosso al llit,   i mal que estava,
la criada amb un costat,   la mestressa a l’altre.
I l’amo, c(u)m veu allò,   s’hi escabellava:
-Ai mosso, contem, contem,   fora de casa!
-Però io, si he de marxar,   vu(i) la criada.
-(Em)porta’t(e) la mestressa i tot,   neu al diable!

Tral·larà, larà, lalà,
tral·lala, lara.

(…)
amb un fardo a l’esquena.

Menjant molt malament,
sempre de cara al vent.

       -I llavores diu:-

Li deien marxant, marxant.
que tot ho ven amb pegats,
(…)

Al carrer del duc,
noies com un paltruc
de cabells fins i rossos,
de cabells fins i rossos.

(…)
Em vaig trobar una noia
si em va dir: -Marxant! Si en porteu botons?

Io l’un li’n vaig ensenyar
que (?) dins d’una bossa,
io l’un li vaig ensenyar
que porto dins d’una bossa.

-Aquests me’n són petits
per guarnir els meus vestits
(…)

Tinc divuit anys, divuit anys,
no havia vist mai botons tan estranys.

Muntanyes del Canigó,   fresques són i regalades,
més que més ara a l’istiu,   que les aigües són gelades.
Set mesos m’hi sóc estat   sens veure persona humana
més un petit rossinyol,   que feia llargues volades.
-Rossinyol, bon rossinyol,   tu que fas llargues volades,
aniràs a vora el mar   a portar-li l’ambaixada.

Caramelles enradera,
caramelles endavant,
i el que porta la cistella
(…)