(...) senyor rei,   que en seria castigada,
m’estim més ser pobra ab honra,   no pas rica i deshonrada.
(...) mig dinar,   la reina s’hi disposava:
-Todos los que están aquí   tienen la mujer honrada
menos el comte de Flores,   que aquella és dona mundana.
(...)

(...) volem anar,
A Betlem volem anar,
vols venir, tu, Rabadà?
Vols venir, tu, Rabadà?

-Haig d’esmorzar!

A Betlem esmorzarem,
a Betlem esmorzarem,
(...)

Perquè (?) el teu amor,
quan cert jorn mon aimador
d’Arenys partia,
i ofegant els meus turments,
vaig creure confiadament
que tornaria.

I en digué, abans de marxar:
-Molt pronte em voràs tornar,
vaig a L’Havana.
Vaig en busca d’un tresor,
per a donar-te, mon cor,
la vida ufana.
Més, essent-ne lluny d’aquí,
pronte olvidà de mi.

Passo el dolor d’olvidada
tot fent punta i al coixí. 
De les dones el destí,
quan estimen, és plorar,
d’altres dones el destí,
quan estimen, és plorar.

I al(s) tres anys mon aimador
va tornar, però el tresor
sol no venia;
i amb la filla (d)el potentat
i a Cuba n’era casat,
quina falsia.

Oh, cert dia, quin sofrir,
i a ma casa va venir
la seva esposa.
-La filla que ha de venir,
la cistella ha de guarnir,
ben primorosa.
-Impossible, li vaig dir,
més després vaig (a) cedir.

Passo el dolor d’olvidada
tot fent punta i al coixí.
de les dones el destí,
quan estimen, és plorar,
d’altres dones el destí,
quan estimen, és plorar.

-Per la mare jo ho faré,
la cistella guarniré,
de cor me’n sobra.
Tinc de ofegar mes fatics,
haig de fer puntes pels rics
perquè sóc pobra.

Treballant sense repòs,
vaig fent puntes i entredós,
penso en la mare.
I quan algú em diu: -Què fas?
Dic amb veu freda cum glaç:
-Faig la mortalla.
I ara em mata el desconsol,
i ferida estic de mort.

Passo el dolor d’olvidada
tot fent punta i al coixí.
De les dones el destí,
quan estimen, és plorar,
d’altres dones el destí,
quan estimen, és plorar.

Ara ve l’hivern,
sempre plou i neva,
pobres traginers,
que en van de carrera,
pobres traginers,
que en van de carrera.

Matxos de davant,   traginers darrera,
i d’en tant en tant,   un cop de botella.
Matxos que maneu,   són de gran fatxenda,
porten davantal,   manteta i coberta.

Los suspiros son aire
y van al aire;
las lágrimas son agua
y van al mar.
Dime, mujer, cuando un hombre se pira,
¿sabes tú adónde va?

Bajaba todos los días
de la casa a la estación,
con un libro en la mano
de Bécquer o Campoamor.
Era morena i delgada,
era de cintura fina;
era más cursi que un guante
la señorita Delina.

Y como ver pasar trenes
era toda su ilusión,
en el pueblo le llamaban
la niña de la estación.

-Adiós, amor, buen viaje,
adiós, que lo pases bien,
recuerdos a la família
y al llegar escríbeme;
no te olvides del retrato,
mándame la ilustración,
y no olvides que te espera
la niña de la estación, pom.

Descarriló el tren correo
una mañana de abril;
y aquel descarrilamiento
hizo a Delina feliz.
Ella vendóle la frente
y lo cuidó como un niño;
y él, que era guapo y valiente,
juróle eterno cariño.

Y cuando se marchaba
allí en la estación,
los chiquillos le llamaban
lo mismo que la canción:

-Adiós, mi amor, buen viaje,
adiós, que lo pases bien,
recuerdos a la família
y al llegar escríbeme;
no te olvides del retrato,
mándame la ilustración,
y no olvides que te espera
la niña de la estación, pom.

Un, dos, dos,
cara, cara, cara,
un, dos, dos,
cara de merdós.
Que l’aig(u)ardent
de cal Rondós,
que no en val dos,
dos, dos.

Un tres, tres,
cara, cara, cara,
un, tres, tres,
cara de pagès.
Que l’aig(u)ardent
de cal Marquès,
que no en val res,
res, res.

Dolça Mare del bon Déu,
rosa del cel, la més bella,
si em déssiu vostra poncella
la plantaria al cor meu.

Una noia maca,
un soldat li’n deia:
-Vine aquí, rateta,
que t’escuraré l’ore(i)a.

I ella li contesta:
-Fuig, fastigós,
que la teva fesomia
la fas de gos,
la fas de gos!

Pels carrers i pe(r) les places
vaig brindant mon cistelló;
qui se n’omple les butxaques
qui se n’omple el mocador.

La g(e)nesta encisadora
que pels cors enamorats,
ella resta inofensiva
quan la tires a grapats.

-Ginestaire, tots me’n diuen,
ets més bella que la flor,
ets més bella que la flor.

Ginestaire, si ets tot flaire,
que flairós tindràs el cor,
que flairós tindràs el cor.

Mare de Déu del Carme quina cançó,
Mare de Déu del Carme quina cançó,
porompom po, porompom po.

Mira Peret, fe(s)-m’hi un cigarro,
vigila bé, no vingui l’amo;
si l’amo ve, fe(s)-m’hi un xiulet,
fiu, fiu…
I de seguida, i de seguida,
farem paret, farem paret.