Lletra:

Perquè (?) el teu amor,
quan cert jorn mon aimador
d’Arenys partia,
i ofegant els meus turments,
vaig creure confiadament
que tornaria.

I en digué, abans de marxar:
-Molt pronte em voràs tornar,
vaig a L’Havana.
Vaig en busca d’un tresor,
per a donar-te, mon cor,
la vida ufana.
Més, essent-ne lluny d’aquí,
pronte olvidà de mi.

Passo el dolor d’olvidada
tot fent punta i al coixí. 
De les dones el destí,
quan estimen, és plorar,
d’altres dones el destí,
quan estimen, és plorar.

I al(s) tres anys mon aimador
va tornar, però el tresor
sol no venia;
i amb la filla (d)el potentat
i a Cuba n’era casat,
quina falsia.

Oh, cert dia, quin sofrir,
i a ma casa va venir
la seva esposa.
-La filla que ha de venir,
la cistella ha de guarnir,
ben primorosa.
-Impossible, li vaig dir,
més després vaig (a) cedir.

Passo el dolor d’olvidada
tot fent punta i al coixí.
de les dones el destí,
quan estimen, és plorar,
d’altres dones el destí,
quan estimen, és plorar.

-Per la mare jo ho faré,
la cistella guarniré,
de cor me’n sobra.
Tinc de ofegar mes fatics,
haig de fer puntes pels rics
perquè sóc pobra.

Treballant sense repòs,
vaig fent puntes i entredós,
penso en la mare.
I quan algú em diu: -Què fas?
Dic amb veu freda cum glaç:
-Faig la mortalla.
I ara em mata el desconsol,
i ferida estic de mort.

Passo el dolor d’olvidada
tot fent punta i al coixí.
De les dones el destí,
quan estimen, és plorar,
d’altres dones el destí,
quan estimen, és plorar.