Non, non,
non, non,
noni, noneta, noneta, non,
que la nena té molta son
i el papa estima molt.

El nen és petit,
i mig adormit;
la mare se’l mira.
I junt al bressol,
no el deixa mai sol,
joiosa sospira.

I vetllant el seu son amb amor,
ella pensa, tranquil·la i ditxosa:
-El meu fill val un món i un tresor.
I l’adorm, tot cantant-li amorosa:

-Fes nones, reiet,
fes nones, fill meu,
que ets un angelet
que m’ha enviat Déu.
Li besa la cara,
li besa el front;
petons d(e) una mare,
lo més gran del món.

El nen és més gran;
la mare, plorant,
li diu cada dia:
-No surtis de nit,
i fuig del brogit,
treballa i estudia.

I tapant-li el(s) defectes que té,
l’aconsella amb carinyo, i el guia
pel camí del treball i del bé,
que és lo que ella desitja i ansia.

-Perdona’m, fill meu,
p(e)rò jo t’haig de dir
que el meu cor et veu
per molt mal camí.
Qui mal t’aconsella
deu ser algun ningú;
fes cas d’una vella
que sols viu per tu.

Veient-te perdut,
per tots despreciat,
per què no has vingut
aquí al meu costat?
No baixis la cara,
aixeca el front,
que et queda una mare,
lo més gran del món!

El nen és petit,
tan ben adormit;
sa mare li canta
dolces cançonetes.

-No ploris, reiet,
no ploris, fill meu,
que ets un angelet
que m’ha enviat Déu.

Jo en tinc una nina
de careta fina
i de ros cabell.

Dolça miradeta,
que en sóc petiteta,
i amb una boqueta
de color vermell.

Què li darem en el noi de la mare?
Què li darem que li sàpiga bo?
Panses i figues, (a)nous i olives,
panses i figues i mel i mató.

Tampatamtam, que les figues són verdes,
tampatamtam, que ja maduraran;
si no maduren aquesta setmana,
maduraran la setmana del Ram.

Un ocellet petitet
va vol(gu)er marxar de casa,
i sa casa era un niuet
que va fer son pare i mare.

Pobre pardalet, pobre pardalet,
com s’equivocava;
son país n'era nevat,
feia un fred que tot glaçava.

I aquell pobre pardalet
morí cridar als seus pares,
pobre pardalet, pobre pardalet,
va morir de fred.

Què li darem en el noi de la mare?
Què li darem que li sàpiga bo?
Li darem panses amb unes balances,
li darem figues en un paneró.

Tanpatantam, que les figues son verdes,
tanpatantam, que ja maduraran;
si no maduren el dia de Pasqua
maduraran en el dia del Ram.

Què li darem en el noi de la mare?
Què li darem que li sàpiga bo?
Panses i figues i nous i olives,
panses i figues i mel i mató.

Què li darem al fillet de Maria?
Què li darem a l’hermós Jesuset?
Jo li voldria donar una cosa
que l'abrigués ara que fa tant de fred.

Una cançó jo també cantaria,
una cançó ben bonica d’amor
i que n’és treta d’una donzelleta
que n’és la verge mare del Senyor.

Tampatamtam, que les figues són verdes,
tampatamtam, que ja maduraran;
si no maduren el dia de Pasq(u)a
maduraran en el dia del Ram.

Baixant de Cal Xapo
la tramuntana bufa,
no hi ha cap més recés
fins a Ca la Mastufa.

El mam mam
és molt bo,
i el xampany
és millor.

-Dels oficis d’avui dia,
el millor és ser didot,
sobretot quan se’n pot ser-ne
d’una casa de senyors.
Un passa moltes migrades,
però jo no ho puc pas dir;
mes en canvi no treballo,
es passeja i es va tip,
es passeja i es va tip,
es passeja i es va tip.
Ells a les criades manen,
i fins als senyors i tot;
si vostès em volen creure,
poden fer-se tots didots.

Lo millor que surt a taula,
si la dida en té desig,
és per ella, no cal dir-ho,
i pel didot, son marit.
No hi ha cap porta tancada,
res privat tenen ells dos,
i els reis de cada casa
són la dida i el didot,
són la dida i el didot,
son la dida i el didot.
Si els senyors van a te(i)atr(o),
o a pendre aigües o a passeig,
la dida no pot faltar-hi,
i el didot també segueix.

-Ai, quan l’Antònia
aquí em veurà,
ai, de goig boja
es tornarà.
Quina abraçada
jo li daré;
quantes carícies
jo li faré.
Sols de pensar-hi,
la baba em cau,
i si això és guerra
mai vingui pau.
Si a aquesta casa
em puc quedar,
visca la Pepa
ja puc cridar;
visca la Pepa,
visca la Pepa,
visca la Pepa
ja puc cridar.

-Si dos mainaderes
tenen que buscar,
amb els didots pensin,
que són per llogar;
la, la, la,
servir-l(o)s bé i alegres
els hi prometem,
i amb poca soldada
estarem contents.

-De bona cara,
sempre en farem;
quan el nen plori
bressolarem,
i mentra crida
i fa “ue, ue”,
direm no ploris,
calla, reiet,
calla, reiet,
calla reiet…

-La teva dida
no pot tardar,
i quan arribi
podràs mamar.
Fes na non neta
dintre el bressol,
que el didot canta
la non-non,
que el didot canta
la non, non,
que el didot canta
la no, non.